Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

12 de desembre de 2022
0 comentaris

Correu de Tarragona (i 5): trompada, campi qui pugui i més batalletes de l’arxiver.

Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie.

Vegeu aquí l’anterior apunt.

La crònica de Pilar Rahola, publicada a la revista Serra d’Or del gener de 1985, continuava així:

“La història d’aquest Sant Jordi és, però, la següent. Dels cinc finalistes, tres passen a la final: Olga Xirinacs, Miquel Ferrà i M. A. Oliver, classificats en aquest mateix ordre. Donada la qualitat de les obres presentades, el jurat decideix atorgar, a banda del milió i mig aconseguit per Olga Xirinacs, la quantitat de 300.000 pessetes a Miquel Ferrà i de 200.000 a M. A. Oliver en concepte de drets d’autor. I aleshores comença la persecució de l’autora tarragonina que, tranquil·lament, havia anat sopant en una taula força arraconada. Segons Vicenç Villatoro. ‘El premi estava bastant clar perquè, si bé hi havia unes vuit obres bones, cap no estava tan arrodonida com la de l’Olga Xirinacs. És una obra molt literària i francament ben escrita.’ Preguntat sobre els finalistes, afegí: ‘La de Miquel Ferrà s’ha destacat per pura dinàmica de vots, perquè la de M. A. Oliver també estava molt ben treballada. La de Miquel Ferrà, ‘No passaran!’, és la història de dues vides paral·leles,m la de dos americans, l’un, el pare, que havia estat a les brigades internacionals, i l’altre, el fill, un americà que ve a Espanya a treballar en una base. La de M. A. Oliver, ‘Crineres de foc’, és una novel·la d’espais mítics que pot recordar, en certa manera, Tolkien.’

Era, però, ‘Al meu cap una llosa’ l’obra que cridava l’atenció de tots. Olga Xirinacs l’ha considerada una ‘novel·la de tesi’ que intenta demostrar un dels aspectes que podien influir en el suïcidi de Virginia Woolf. Ha treballat amb dos tipus de materials, un de dinàmic, el dels butlletins autèntics de la BBC, i l’altre purament psicològic, el dels personatges. El temps narratiu és el que transcorre des del moment en què se suïcida tirant-se al riu fins que troben el seu cos, dues setmanes més tard. La novel·la s’acaba en aquest moment.

Cal dir, per últim, que Olga Xirinacs, un cop agraït el guardó, afegí que un premi com aquest ‘era més important per a un escriptor madur, mancat d’estímuls, que per a un jove’, i va explicar que havia escrit la novel·la durant l’estiu.

Fins aquí, la crònica àmplia i detallada de la festa dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia. Cal tenir en compte que, per necessitats de tancament de la revista, Pilar Rahola deuria lliurar l’article més a prop de Nadal que de Cap d’Any i, per tant, es va poder fer ressò de la primera andanada de reaccions dels autors no afavorits pel veredicte del jurat. La més virulenta, potser, però no la definitiva.

El diumenge següent a la proclamació del premi el diari Avui publicava a pàgina sencera -amb fotografia de l’autora a la portada- una entrevista de Lluís Bonada molt aclaridora dels topants per on es movia la trama de la novel·la ‘Al meu cap una llosa’ i de la personalitat d’Olga Xirinacs. Sota un titolet que deia ‘Sóc conscient que m’han creat una imatge pejorativa’ Bonada pregunta…

¿Sou conscient que, pel fet que heu encetat la vostra carrera literària com a guanyadora de Jocs Florals i també per qüestions de biografia personal -sou una dona casada, de mitjana edat, amb aparença de senyora burgesa-, teniu una imatge que potser us perjudica, que potser perjudica la vostra carrera literària?

… i Xirinacs respon:

En sóc plenament conscient, però aquesta imatge s’ha creat perquè s’oblida que els jurats dels Jocs Florals que m’han premiat, tant a l’estranger com a Barcelona, són tan progressistes com els actuals. Jo ja sé que en certs aspectes era considerada pejorativament, però jo no abandonaré la poesia, i estic molt contenta d’haver guanyat tres premis als Jocs Florals, perquè em van editar els llibres. També em pot perjudicar el fet que formo part d’una generació que no pertany ni a la dels grans consagrats ni a la dels joves. I també hi ha un altre factor. Una escriptora que es troba en la mateixa situació que jo en aquest aspecte, Maria Àngels Anglada, ho ha dit i hi estic molt d’acord. Maria Àngels Anglada va dir que pertanyem a la primera generació d’escriptors que poden escriure normalment tenint família, sense haver de fer escarafalls ni una vida bohèmia. Aquesta idea la trobo molt encertada. No ens hem d’avergonyir de tenir família i d’estar casats normalment.

A part del deliciós manteniment dels dos ‘sóc‘ -amb l’accent diacrític eliminat no fa gaire- i del fet que una pregunta com la que planteja Lluís Bonada avui (que estem molt carregats de punyetes) seria titllada de poc correcta políticament parlant, crec que el que Olga Xirinacs -i amb ella, Maria Àngels Anglada– deplora és una conseqüència pràctica perfectament identificable d’aquelles dues Catalunyes a les quals em referia en el segon apunt d’aquesta sèrie (aquest) i que va marcar tristament l’evolució política de la nostra societat al llarg de la dècada dels vuitanta. Pel cap baix, diguem-ho tot, perquè no tinc gaire clar que aquella aberrant animalada la tinguem superada ara mateix.

Superats els freds d’aquell gener de 1985, l’entramat editorial del país s’anava preparant per a la Festa de Sant Jordi, diada en la qual és tradició que el llibre guanyador del Sant Jordi sigui un dels més venuts. Deuria ser, doncs, per aquella època que algun cervell pensant de l’Editorial Laia va tenir la idea de revifar el merder que havia generat el veredicte del jurat per veure si tirant la canya es podien fer algunes pessetones de més. I, efectivament, deixant de banda la novel·la finalista de Miquel Ferrà (que ja és deixar), va muntar una campanya basada en oferir un paquet amb les tres altres novel·les -les d’Oliver, Mora i Carandell– i vendre-les amb una faixa promocional que instava als compradors a verificar ells mateixos si el jurat del premi s’havia equivocat o no. Crec recordar que també es podien comprar les obres per separat, però d’això no en varen fer gaire publicitat. El fet és que, com vaig escriure fa uns anys quan analitzava el palmarès del premi Sant Jordi al llarg dels anys vuitanta, la gent de Laia tenia ja aleshores problemes seriosos de subsistència editorial i aquesta operació moderna i contestatària no va obtenir els resultats que s’esperaven, ben al contrari.

Hi ha dos corol·laris de tot plegat. I de caire molt diferent l’un de l’altre. El primer és que els valors literaris amb què Olga Xirinacs va bastir ‘Al meu cap una llosa’ es mantenen intactes amb el pas dels anys i conformen una peça de nivell en una bibliografia de gran prestigi. El segon és que Laia va haver de tancar portes quatre anys després de tot aquest poc afortunat embolic i el seu catàleg va passar a Edicions 62.

Només tres referències periodístiques més abans de tancar definitivament aquesta sèrie. Tres referències relacionades, precisament, amb la mateixa persona: Joan Triadú. La primera és l’article a la secció ‘El davantal’ a l’Avui del diumenge 3 de febrer de 1985  titulat ‘Comèdia frívola per a gent seriosa’ en el qual Triadú defensa, precisament, la possibilitat que els jurats manifestin les seves opinions sobre les obres presentades més enllà del que ja diuen en el veredicte oficial (jo, com haureu vist, no opino el mateix). La segona és la resposta irada (per dir-ho de manera fina) de Joaquim Soler Ferret a aquest article de Triadú, publicada pocs pocs dies després a El País amb el títol ‘Novel·la, ¿on és la teva victòria?’. La tercera és la magnífica crítica que Joan Triadú va fer a ‘Al meu cap una llosa’, publicada el 14 d’abril al diari Avui. És a dir, pocs dies abans, doncs, de Sant Jordi. Una crítica magistral que vaig reproduir en aquest apunt i que, pels qui sigueu mandrosos de mena, reprodueixo tot seguit perquè em sembla que és la manera més digna de tancar aquesta mitja dotzena d’apunts que varen sorgir a la impensada un bon dia de novembre que em va arribar un correu des de Tarragona que m’enviava Olga Xirinacs. Un correu que com a tema tenia un dels mots més bells que a aquestes alçades encara ens podem permetre d’escriure: ‘gràcies’.

Gràcies, doncs, a tothom.

A la recerca del temps pensat

Joan Triadú (Avui, 14 d’abril de 1985)

Com fa Mercè Rodoreda en alguna edició de les seves novel·les, Olga Xirinacs acaba ‘Al meu cap una llosa’ amb unes ‘Notes’ que n’aclareixen alguns aspectes. Entre informacions més o menys marginals aquestes notes aporten alguna dada important per a una lectura més ‘completa’ de l’obra; són indispensables, per descomptat, però són alguna cosa més que una referència útil i autoritzada, ja que en algun sentit prolonguen la vigència del mite fins més enllà dels límits previsibles. I ho fan sense por que s’esvaeixi allò que hi pogués haver de massa vaporós o de menys consistent en una obra que en principi es presenta com la recreació subtil d’un món pensat. Però no hi havia de què témer, perquè la decisió definitiva sobre la solidesa d’una novel·la i la seva credibilitat depèn, en darrer terme, d’un procés de creació que és anterior a la ‘redacció’; la resta, com en els poemes el primer vers dels quals és ‘donat’ al poeta, ja depèn de l’escriptor, i, en ell, d’allò que adés anomenem ‘talla’, adés ‘altura’, adés ‘ofici’.

Potser depèn, també, de ‘no’ haver fet una novel·la per tal de veure de guanyar un altre premi. Però aquí entraríem ja a l’ètica privada de l’escriptor i a la funció moral, —la de posar a prova tot d’ètiques— dels premis. Perquè si és ben pensat, per part de l’escriptor, —i d’agrair per part de tots— de presentar-se als premis, que per això són, no ho és tant, de ben pensat, d’escriure una obra, i sobretot una novel·la, per presentar-se a un premi determinat, i encara més, si això és fet a cuita-corrents, amb el perjudici gairebé obligat, —tot i les excepcions— que en sofreix la qualitat, cosa que el jurat no pot deixar de notar, per al bé del bon i just criteri, com li escau, i també per al bé dels lectors i de l’autor mateix.

Però aquesta lleu disquisició no ens ha d’apartar, ni ho pretenia, sinó tot el contrari, d’allò que dèiem del procés creador o de creació. Un escriptor tan experimentat com l’autor de ‘La taronja mecànica’ i de ‘Simfonia napoleònica’ deia no fa gaire que “l’autèntic procés de creació no pot començar sense una paraula” i afegia que els personatges no són vius i no comencen a adquirir les seves qualitats “fins que no hi ha una paraula”. Anthony Burgess, però, tot i partir de la presència de la paraula, no es defuig de documentar-se durant el procés creador. Així la novel·la com a peça literària passa per diverses fases de treball del novel·lista que són assimilables, en l’estudi del fenomen literari, als processos que precedeixen l’elaboració del poema, i en primer lloc dels poemes que aporten unes ambicions de totalitat, des d’Eliot o Saint-John Perse (del qual tenim ara en català ‘Anàbasi’, una obra mestra de la poesia europea del segle).

Per la via d’aquestes senzilles reflexió, de la mena de les que són un lloc comú en els estudis de literatura, ens trobarem amb els orígens i amb la realització de ‘Al meu cap una llosa’ (Edicions Proa, Col·lecció “A tot vent”), l’esplèndida novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 1984, de l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. De fet, d’altra cosa no hem parlat des del començament. Heus ací una novel·la ‘a l’anglesa’ i que, per si no fos prou, situa la seva acció a Anglaterra, i en llocs i dates concrets: un poble d’East Sussex, prop de la costa del Canal de la Mànega, per on passa el riu Ouse, i durant les tres setmanes que seguiren el dia 28 de març de 1941, en què l’escriptora Virginia Woolf, després d’escriure unes cartes de comiat, desesperada per la crisi que sofria, es llevà la vida. La coincidència d’aquest fet amb la novel·la només és explícita per les ‘Notes’ esmentades. L’autora separa, doncs, la causa de l’efecte. La meditació sobre la mort que li suscità el fet del suïcidi de l’autora de ‘Al far’, no és una meditació sobre ‘aquella’ mort, i així, el nucli del procés creador de la novel·la no passa a document. A més no hi vol passar, ja que ens descriu -i aquest és el veritable ‘tour de force’ de la novel·la- allò que ningú no podria descriure: un estat conscient i impalpable de ‘vida’ en els dies que segueixen la mort. Recordem només el que féu sobre el tema Thornton Wilder a l’admirable ‘Our Town’, però amb l’esvaïment de part de la poesia per la perillosa corporeïtat obligada de l’escenari teatral.

Capacitat poètica de recreació

En canvi, en ‘Al meu cap una llosa’ tota la novel·la s’aboca a la capacitat poètica de recreació, i per tant a la paraula. D’aquí ve que el contingut de la novel·la pugui passar fins i tot a segon terme per al lector que sàpiga afrontar la lectura de qualsevol obra que se serveix d’un llenguatge literari, és a dir, propi, singular i, si pot ser, fins i tot únic. Olga Xirinacs s’havia donat a conèixer primer com a poetessa (recordem-la per exemple, als Jocs Florals de l’exili: Lausana, Munic), però ‘passa’ la poesia al dietari ‘Música de cambra’, i tot seguit a ‘Interior amb difunts’, el premi Pla de 1983, obres en les quals ja hi ha estampes recreades del passat. S’hi revela el que fou anomenada ‘la música interior’ d’Olga Xirinacs. Però ‘Al meu cap una llosa’ va més enllà, per la capacitat de retreure en formes narratives ‘normals’ la fascinació, instal·lada en l’autora, d’un temps, d’un lloc i d’uns fets i llur culminació d’aquest ‘després de la mort’ que clou cada capítol i clou la novel·la.

Una novel·la empeltada d’aigua: l’aigua del riu de la mort; l’aigua de la mort del petit de ‘Mary’ i l’agua on fica les mans el metge com per purificar-les. Una novel·la amb vuit personatges principals, (entre els quals ‘ella’), que és, en definitiva, ‘un estat mental’, com una obra d’art de Kandinsky o de Klee. Tot s’hi sosté, a més, per la tensió poètica de l’estil, una condició que no aboca ni poc ni molt a la vaguetat ni tampoc a l’intimisme. Al contrari, la precisió en què podríem dir que ‘incorre’, porta a l’autora a escriure, en les ‘Notes’: “Aquesta obra no vol entrar en precisions històriques”. I tanmateix, amb una notable veracitat, ens comunica tot un viure, èpic i tràgic, d’un moment de la història que potser només els qui el visqueren i entre ells els qui el visquérem, corpresos i esperançats des del fons de la dictadura franquista en la seva fase més dura, podem sentir-lo com ens el fa sentir la novel·lista. L’èpica -el càstig d’Anglaterra en la seva lluita contra el nazisme i el feixisme (no oblidem que mentre la Gran Bretanya esperava la invasió de Hitler i en sofria els arrasadors atacs aeris i navals, les altres dues grans potències es mantenien allunyades del conflicte: la Unió Soviètica perquè encara era vigent el pacte germano-soviètic i els Estats Units perquè hi predominava el neutralisme a ultrança) és presentada per l’autora amb una fredor documental més esborronadora que el crit, i d’altra banda, la tragèdia quotidiana, dels bombardeigs o de la malaltia, és presentada per ella amb la més experta tendresa madura.

O sigui que si entenem la història com la historiadora Núria Sales, és a dir, com a ‘memòria col·lectiva’, ‘Al meu cap una llosa’ té molt de novel·la d’història, on uns personatges ‘representen’ un temps amb la seva vida quotidiana, -al poblet, a l’hospital, a l’escola, a la residència de refugiats, a la granja agrícola- en un lloc determinat. Però si entenem la poesia com la del poema de William Cowper que inspira la novel·la i el seu títol, pensarem tot seguit que ‘Al meu cap una llosa’, amarada d’aigües lentes, hauria plagut al poeta de l’esperit i de l’aigua, Màrius Torres, poeta dels “matins de març, quan sembla que la vida comenci” com el que fou el darrer per a la protagonista absent/present de la novel·la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!