Totxanes, totxos i maons

Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie.

Vegeu aquí l’anterior apunt.

No és per complicar les coses, però l’assumpte de què parlaré en l’apunt d’avui -el quart de la sèrie ‘Correu de Tarragona’– entra de ple en una altra sèrie que vaig escrivint de manera intermitent a mesura que en tinc oportunitat. Em refereixo a les ‘batalletes de l’arxiver’ en les quals recupero conflictes i batusses diverses viscudes en l’àmbit de les nostres lletres i de les quals tinc constància escrita, retalls i papers i, sobretot, un record directe. Totes les que he aplegat fins avui -una vintena d’apunts, aproximadament- les podeu trobar en aquest enllaç. Mal m’està el dir-ho però em sembla que la seva lectura, amb calma, pot ser divertida… i fins i tot instructiva.

Tornem, però, a la XXXIV Festa Literària Santa Llúcia o, tal com proclamava el rètol de grans dimensions que presidia l’escenari de l’acte, la ‘Diada de les Lletres Catalanes. Barcelona 1984’.

Com ja he dit en l’apunt anterior, el públic assistent al sopar de la festa, que aquell any es va celebrar el divendres 14 de desembre al Saló ‘Cataluña’ de l’Hotel Princesa Sofía, ja anava amb les orelles calentes pel que poc abans havia llegit al diari Avui a propòsit d’una indiscreció del jurat que, destapant els noms de dues escriptores que havien concursat amb plica (i que sonaven com a possibles guanyadores), va oblidar aquella virtut que abans de l’arribada del VAR es demanava als àrbitres de futbol: la de saber passar desapercebut.

Durant una bona pila d’anys, cada mes de gener la revista Serra d’Or va tenir el sa costum de publicar una crònica molt detallada de la Nit de Santa Llúcia anterior. Un article molt esperat pels lectors que la direcció de la revista, amb bon criteri, anava encarregant a diferents escriptors i periodistes. Sense anar més lluny, a mi em va tocar de fer-lo els anys 1991, 1993 i 1994 i recordo l’experiència d’una manera molt grata. Aquell gener de 1985, però, qui signava l’article era Pilar Rahola.

Va ser precisament en aquella edició que el Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil el va guanyar, amb unanimitat entusiasta de tot el jurat, la novel·la d’una autora totalment desconeguda que, a més a més, tenia un argument amb pocs, per no dir cap, dels elements habituals en la literatura per a nois i noies. Reprodueixo aquí el que explica Pilar Rahola:

“Finalment arribà una de les sorpreses de la nit: la del Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, dotat per Editorial Laia amb 550.000 pessetes. De les vint-i-una obres presentades, algunes d’autor molt conegut, sobresortí i guanyà per absoluta unanimitat la de Mari Barbal i Farré, professora de català nascuda l’any 1949 i absolutament desconeguda fins al moment. L’obra, anomenada ‘Pedra de tartera’ (‘la pedra que en un moment pot rodolar cap a baix si plou, neva o fa vent fort’) es presentà al Ruyra per un pur problema d’extensió: poc més de noranta fulls no eren suficient per al Sant Jordi, però la novel·la no tenia cap pensament de ser juvenil. Tot el jurat estava d’acord a mostrar la seva sorpresa i el seu entusiasme i alguns parlaven del naixement ‘d’una nova Colometa’“.

I ja que m’he posat a escriure de la mà de Pilar Rahola reproduiré la part de la crònica que dedica al Premi Sant Jordi i em permetré d’intercalar-hi (en color vermell) alguna matisació o complement de la meva collita quan consideri que puc aportar més informació:

“I diríem que després arribà l’escàndol… si no fos perquè l’escàndol havia vingut dies abans. Ens referim, òbviament, a les circumstàncies que han embolcallat el premi rei de la Nit de Santa Llúcia: el Sant Jordi, més enllà de la qualitat de les obres.

De primer, dies abans del veredicte final, el diari Avui havia revelat el pseudònim de dos dels cinc finalistes: el de M. A. Oliver, que s’havia presentat com a Margalida Caimari, i el d’Olga Xirinacs, la futura guanyadora, que anava amb el nom d’Eugeni Ros. Això havia provocat les protestes de M. A. Oliver, que considerà ‘vergonyós’ el fet. I després del premi, l’endemà, un article de Josep Faulí, amb una certa valoració de l’obra dels finalistes, desencadenà tot un seguit de rèpliques i contrarèpliques dels afectats. Dilluns, dia 17, contesta de Víctor Mora al diari El País, acusant Faulí de perpetrar una caça de bruixes (l’article es titulava “¿Ha comenzado la ‘caza de brujas’ en la literatura catalana?”). Dimarts, contesta de Josep Faulí al mateix diari considerant Mora ‘un mal perdedor’ (l’article es titulava “Escrito de mal perdedor”). Dimecres, rèplica de Josep M. Carandell, M. A. Oliver i Víctor Mora des del “Ciero”, i dijous, nova rèplica de Josep M. Carandell des d’El País (l’article es titulava “Entre la dignidad y la grosería”). Vicenç Villatoro, un altre membre del jurat, havia participat a la polèmica des de les planes de l’Avui (li va respondre el dia 23 Víctor Mora amb un article, també a l’Avui, que es titulava “Resposta a Vicenç Villatoro”): acusacions i contraacusacions que acaben amb la determinació de M. A. Oliver de tornar les 200.000 pessetes que li havien ofert pel dret de publicació i de treure la novel·la a l’editorial Laia, en companyia d’altres dos finalistes: Josep M. Carandell i Víctor Mora. Tot plegat força entretingut per als lectors estranys a la polèmica, però sens dubte desvirtuador del caràcter del premi.”

La crònica de Pilar Rahola continuava explicant aquest intimidant embolic de premis de consolació disfressats d’accèssits i de drets de publicació que el jurat es va treure de la barretina sense que les bases del premi contemplessin aquesta eventualitat i plantejava -per fi!- una primera valoració de l’obra guanyadora. Una valoració neta, sense incrustacions de polèmica.

Però aquesta continuació la deixo pel següent apunt que serà el que tancarà la sèrie.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!