Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

29 de novembre de 2022
0 comentaris

Correu de Tarragona (3). Entre l’espectacle i el desert.

Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie.

Vegeu aquí l’anterior apunt.

“Va ser una dècada curiosa, la dels vuitanta, pel que fa al palmarès del premi Sant Jordi de novel·la. Un article que pretengués passar revista al que van donar de si aquelles deu edicions podria, sense dir gaire mentida, portar ben bé com a títol una frase de l’estil de ‘Entre l’espectacle i el desert’. Perquè va ser precisament ‘L’espectacle’, de Joan Mas i Bauzà, la novel·la guanyadora el 1980 i nou anys després, el 1989, el jurat va tancar la dècada declarant desert el premi a la vista del poc nivell dels treballs que s’hi havien presentat. Entremig, però, va haver-hi de tot: espectacle i desert. O, dit altrament, llums i ombres, rialles i ploralles, saraus i misèries…”

Així començava un article que vaig publicar al diari Avui el 27 de juny de 2002. Fa vint anys, doncs. Comentava la reedició actualitzada de la novel·la de Maria-Antònia Oliver ‘Crineres de foc’ (Edicions 62, 2002) i aprofitava l’avinentesa per exposar unes quantes coses que pensava sobre la trajectòria del premi Sant Jordi durant els anys vuitanta. L’article continuava així:

“El 1982, per posar un exemple, el Sant Jordi el va guanyar ‘Christian’, de Toni Pascual, un estudiant d’institut de 17 anys d’Artès que sense voler-ho es va trobar de sobte enxampat enmig d’una inesperada polèmica. No només a causa del premi que acabava de guanyar sorprenentment –‘És un exercici d’escriptura que he fet en vint dies’, va declarar ple de candor als periodistes- sinó a una curiosa nota del jurat que venia a dir que, més enllà dels valors intrínsecs de l’obra presentada, s’havia optat per donar el premi a un jove desconegut a fi d’esperonar els escriptors més veterans que, pel que sembla, no estaven per la feina. Un lamentable sarau que vist avui amb la perspectiva dels vint anys que ja han passat ens demostra que tots podem tenir un dia espès i que ningú no és perfecte. A part de confirmar una vegada més aquella vella teoria que diu que la funció de qualsevol jurat ha de limitar-se a tres feines: llegir, decidir… i callar.”

Fet el plantejament inicial, l’article entrava en matèria:

“Saraus a banda, durant els anys vuitanta van inscriure el seu nom en el palmarès del Sant Jordi uns quants autors que després han confirmat sobradament la seva vàlua: Vicenç Villatoro (‘Evangeli gris’, 1981), Jaume Cabré (‘La teranyina’, 1983) i Isidre Grau (‘Els colors de l’agua’, 1985). Però, per damunt de tot, la dècada dels vuitanta és la que va donar la que, segons el parer d’aquest comentarista, és encara avui una de les tres o quatre millors novel·les guardonades mai amb un Sant Jordi: ‘Les primaveres i les tardors’, guanyadora el 1986 i escrita per Baltasar Porcel.

En la petita crònica de l’època brilla amb llum pròpia l’edició de 1984. Si més no per la seva exuberància. L’obra guanyadora va ser ‘Al meu cap una llosa’, d’Olga Xirinacs, un retrat de gran bellesa lírica inspirat en la figura de l’escriptora Virginia Woolf i que, al meu parer, és un dels llibres més remarcables de l’autora. A les votacions finals, però, sembla que van arribar cinc llibres que tenien el jurat amb opinions dividides: el ja esmentat d’Olga Xirinacs que acabaria guanyant, ‘No passaran!’, de Miquel Ferrà, que va ser finalista, i tres llibres més que es van quedar a un pam de la glòria: ‘Prínceps’, de Josep M. Carandell, ‘El tramvia blau’, de Víctor Mora, i ‘Crineres de foc’, de Maria-Antònia Oliver.”

Estava escrit, però, que aquella edició del premi Sant Jordi de novel·la no havia de transcórrer per les vies ordinàries. Ho apuntava breument en el meu article de fa vint anys:

“… la bronca va venir arran de la publicació, el mateix dia de la proclamació del premi, d’un article d’un dels membres del jurat que comentava les obres presentades i que, entre altres consideracions, desvelava la identitat de l’autora mallorquina que havia presentat sota pseudònim ‘Crineres de foc’. Pocs mesos després de la Nit de Santa Llúcia -de cara a la festa de Sant Jordi del 1985, vaja- els tres llibres bandejats veurien la llum en un paquet conjunt d’Editorial Laia en què la faixa promocional invitava els lectors a esbrinar si el jurat s’havia equivocat o no. Malgrat els esforços de l’empresa -feia ja temps que Laia anava aquí caic aquí m’aixeco- els llibres van tenir una distribució irregular i unes xifres de vendes poc engrescadores.”

Ja hi som, doncs. Al context sòcio-polític d’aquelles dues catalunyes a què feia referència en l’apunt anterior cal afegir-hi ara la peculiar trajectòria del premi Sant Jordi durant els anys vuitanta i, sobretot, els rampells de protagonisme dels jurats d’algun d’aquells anys. Per ampliar el que he escrit més amunt diré que el membre indiscret del jurat de 1984 va ser Josep Faulí que es va saltar les normes habituals de respecte a l’anonimat dels concursants i va declarar que l’obra presentada per una tal ‘Margalida Caimarí’ corresponia realment a l’escriptora mallorquina Maria-Antònia Oliver, i que darrere del pseudònim ‘Eugeni Ros’ hi havia l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. La que, a fi de comptes, va resultar guanyadora d’aquella edició.

Una edició que no va començar pas amb bon peu i que va continuar -signes dels temps- amb polèmica i picabaralles.

Ho explicaré a partir del següent apunt.

(Continua aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!