Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

24 de novembre de 2022
1 comentari

Correu de Tarragona (2). Els anys vuitanta.

El primer apunt de la sèrie és aquest.

Per poder entrar en matèria crec que cal que faci prèviament algunes consideracions sobre la dècada dels vuitanta. Amb el compromís que ni divagaré ni faré cap marrada sense sentit. Miraré de ser breu i molt directe, sabent i assumint que pel camí deixaré de banda un munt de matisos que, si els tingués en compte, ens allargarien innecessàriament.

La dècada dels vuitanta va començar amb les eleccions que varen portar Jordi Pujol i Convergència Democràtica de Catalunya a la presidència de la Generalitat el mes d’abril de 1980. Els partits d’esquerres -el PSUC i, sobretot, els denominats ‘socialistes catalans’– tenien coll avall que la victòria no se’ls havia d’escapar, que els pertanyia. I veient el resultat, varen arribar a la conclusió que els votants s’havien equivocat cosa que els va portar a atiar un discurs subliminal basat en l’existència de dues Catalunyes. Per una banda, la moderna, oberta i cosmopolita, que és la que volien representar raventosos, raimonobiolsos i marmamates  i que es camuflava sota les lletres pe, essa i ce per dissimular que, en el fons, no eren (són) més que la variant dialectal catalana del PSOE. I per l’altra, la Catalunya de les comarques, rònega, tancada i carca, que representaven les forces que s’acabaven d’instal·lar en el poder autonòmic.

Eren els temps de muntar campanyes amb anuncis pels carrers on es veia la fotografia d’una vamba neta i plena de coloraines retratada al costat d’unes espardenyes brutes i desmanegades. És el temps, també, d’una anècdota atribuïda a Oriol Bohigas, aleshores delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, que quan va veure que el futur Centre de Cultura Contemporània, que es construïa amb finançament de la Diputació en el recinte de la antiga Casa de la Caritat de Barcelona, tenia un logotip amb cinc lletres C i una sola B (CCCCCB) va preguntar si alguna de les cinc ‘ces’ corresponia a Catalunya. La resposta va ser que cap.

Aquesta pugna entre el que podríem dir la Catalunya-ciutat i la Catalunya de l’interior va donar joc a un munt de situacions no gens exemplars per a cap de les dues bandes. I si en algun àmbit la contraposició entre les dues òptiques va tenir una virulència més notòria aquest va ser el de la cultura. Un gremi que generalment no simpatitzava gaire amb les polítiques convergents, situació que es va radicalitzar encara més per la convicció de Pujol i el seu nucli dur que amb la gent de la cultura calia tenir com menys tractes millor. Que no era gent clara. Busqueu, per exemple, informació sobre el Pacte Cultural de 1985, subscrit entre el conseller de Cultura Joan Rigol i el líder socialista Raimon Obiols, i veureu un episodi dels més significatius -i lamentables- del que estic dient.

Centrant-nos en l’àmbit de les lletres catalanes, els anys vuitanta varen ser, també, els de la irrupció d’un fenomen fins aleshores minoritari: el dels premis literaris, entesos com un factor d’estímul a la creació i a la comercialització de la literatura en llengua catalana. Va costar bastants anys -potser la moda dels autors ‘mediàtics’ va ajudar a posar les coses al seu lloc- relativitzar, primer, i suprimir, després, la idea que es podien fer extrapolacions entre la salut dels premis literaris (qualitat, interès dels llibres i dels autors que els guanyaven) i la salut general de la nostra literatura. Va costar entendre que el fet que una determinada obra fos declarada guanyadora d’un premi era el resultat final del contrast entre les valoracions de cinc, sis o set subjectivitats (els membres del jurat) que emetien un veredicte a partir dels llibres que s’havien presentat al concurs. Res més. Res menys.

I ja que esmento els jurats diria que al llarg de la dècada dels vuitanta es va anar consolidant la idea que la missió d’un jurat es pot resumir en tres conceptes molt senzills: llegir, fallar… i callar. Un capteniment que, com explicaré en el proper apunt, va costar d’assumir i, en conseqüència, va donar peu a alguns incidents no gaire edificants.

(Continua aquí)

  1. Més que radiografia d’un temps al país, d’aquest article en diria tomografia per emissió de positrons: per la profunditat i claredat de l’estudi i per l’encert descriptiu de les construccions i transformacions polítiques. Aquesta anàlisi ajuda a reflexionar i comprendre els resultats actuals esperpèntics de l'”evolució” literària als nostres dies.

Respon a Olga Xirinacs Díaz Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!