Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de desembre de 2020
0 comentaris

Contra la ignomínia, més que mai la dignitat (en homenatge a Miquel Desclot).

Segur que molts de vosaltres ja les haureu escoltat unes quantes vegades i fins i tot haureu escampat aquestes paraules de Miquel Desclot per la xarxa perquè arribin al màxim nombre de persones de bé.

Tanmateix, si aquestes Totxanes tenen alguna possibilitat de gaudir d’un cert grau de posteritat i projecció de futur, la breu i contundent intervenció del poeta durant la Nit de Santa Llúcia no hauria de desaparèixer. Per això la penjo, perquè dignifiqui també aquest Bloc.

Si entreu aquí podreu veure el vídeo amb la part final del parlament.

I aquí sota la transcripció del que va dir el poeta Desclot (vegeu aquí el que la Viquipèdia ens explica d’ell):

Paraules de Miquel Desclot en rebre el premi Carles Riba de poesia 2020

(Teatre Nacional de Catalunya, dimarts 15 de desembre de 2020)

Quan era jovenet, fa cinquanta anys, pensava que aquest premi era cosa de gent gran, i no m’hi presentava. Quan vaig ser gran vaig canviar de parer, i ara pensava que els premis eren cosa de gent jove, i doncs tampoc no m’hi presentava.

Però vet aquí que finalment m’hi he presentat. Val a dir que si m’hi he decidit ha estat cedint a l’amable pressió d’un escriptor jove, que a més de jove és el meu fill. Hauria de dir, doncs, que ell és el responsable final que avui jo sigui aquí.

I li haig de dir: gràcies. Com les dono també als que ara han confiat en aquest llibre.

Vivim un temps revolt que no sembla gaire propici a la poesia lírica.

En primer terme, ens amenaça asprament un virus que ens tanca a casa perquè ens voldria matar per asfíxia.

Alhora, ens amenaça no menys asprament un altre virus que ens tanca a la presó perquè no gosa fer el que de debò voldria, que és afusellar-nos.

I, encara, ens corca mortalment un tercer virus que ens tanca a la masmorra de la nostra pròpia misèria de poble mesquí que, abans que unir-se per la llibertat, s’estima més una esclavitud enfangada en una ignominiosa renyina constant.

Haig de dir que el que més em terroritza és aquest tercer virus.

I m’esgarrifa pensar que només tindrem vacuna per al primer.

Contra aquest deplorable panorama víric, la poesia no té pas més poder per guarir que els antibiòtics. Per sort, la poesia no té res a veure amb l’autoajuda: no ens guareix. Però sí que ens cura: Carner, o Beethoven, per cenyir-me a dos noms que commemorem aquest any immemorable, no pretenien guarir-nos de res, però van ser immensos creadors d’emoció.

I l’emoció és el veritable combustible de l’ànima, com el menjar ho és de la carcassa. Si volem que l’ànima sobrevisqui a tantes pandèmies, val més que l’alimentem bé.

Vull acabar recordant totes les víctimes d’aquests virus: els malalts i els difunts per culpa del primer; els empresonats i exiliats, amb el president d’Òmnium al capdavant, víctimes del segon; i, en fi, tanta gent de bona fe que ha estat vergonyantment traïda pel tercer.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!