Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí el capítol anterior)

E quest’è il fiore del partigiano
Morto per la libertà
E quest’è il fiore del partigiano
Morto per la libertà

Poc abans de les vuit del vespre del divendres, el penúltim dia del nostre viatge, els sèniors catalans vàrem enfilar, sota el guiatge del Roberto, cap al centre històric de Lecce on ens esperava el sopar i la ‘pizzica’. Pel camí li vaig preguntar a quin restaurant ens portava i em va dir que anàvem a ‘La scarpetta’. De seguida vaig posar-me a elucubrar sobre possibles relacions entre el món de les sabates (les ‘scarpe’) i el nom de l’establiment on anàvem, però resulta que anava ben errat d’osques. En italià aquella ‘scarpetta’ es referia a l’acció de sucar pa en el fons d’un plat on hi ha hagut suc o salsa d’algun tipus fins a deixar-lo net com una patena. Un indici ben engrescador de cara al restaurant on faríem el nostre darrer sopar a la Pulla. I amb música en directe.

Així doncs, recordeu-ho: ‘fare la scarpetta’ és això que us explica aquest vídeo divertit i ben boig. Ni més ni menys:

La ‘pizzica’ -també dita ‘taranta’– és la música i la dansa tradicional de la regió pullana del Salento. I es canta, com no podia ser altrament, en dialecte salentí. El nom prové del verb ‘pizzicare’, que vol dir ‘pessigar’ (d’aquí ve, per exemple, la manera de tocar el violí en ‘pizzicato’, és a dir sense l’arquet i amb els dits pessigant les cordes).

Pel que fa a ‘taranta’ el nom remet directament a l’aràcnid conegut com ‘taràntula’. Dues referències ben lògiques si recordeu el que us deia en un apunt anterior sobre la quantitat de pedres contra les quals els pagesos de la Pulla han hagut de lluitar al llarg dels segles per tenir en condicions els seus camps. Un microcosmos en el qual aixecar una pedra i trobar-hi a sota un escorpí o una taràntula que et pessiguen és una eventualitat ben plausible. Un fenomen d’aquest tipus, doncs, està prou arrelat com per formar part del folklore del país i justifica el ritme accelerat de la música, la gestualitat sincopada dels cantants i, sobretot, els moviments desenfrenats de les ballarines i dels ballarins -sempre jugant, elles, amb un mocador llarg a les mans- que originàriament tenien una explicació. O, més exactament, dues:

• La primera diu que els efectes de la picada en el sistema nerviós provocaven als afectats unes fortes convulsions que els portava a moure’s de manera frenètica i irreprimible.
• La segona diu que, a falta d’atencions mèdiques immediates, la creença popular deia que el verí de la picada s’eliminava a través de la suor. De suar molt. D’aquí, doncs, la creació d’unes danses de moviments ràpids i continuats acompanyades d’una música repetitiva i d’efectes gairebé narcòtics.

Vegeu aquí sota una mostra de ‘pizzica’ ambientada en diversos indrets de la Pulla, algun dels quals (com Trani o Alberobello, amb els seus inconfusibles ‘trulli’) vàrem visitar i han quedat ressenyats en anteriors apunts d’aquesta crònica.

La nostra sessió de ‘pizzica’ va tenir tres protagonistes de difícil oblit cada vegada que evoquem aquests dies passats a la Pulla: Michela Sicuro a l’organetto (acordió) i cantant; Daniela Damiani a la pandereta -el ‘tamburello’, l’instrument fonamental que porta el ritme- i cantant principal; i a la dansa Paola Stella, que s’ha format a la Scuola Corezzichi de dansa tradicional dirigida per la gran Serena d’Amato (vegeu-la aquí sota). També hi va haver un ballarí que va intervenir en un parell de temes i del qual (em sap greu) no vaig retenir el nom:

L’endemà al matí vàrem visitar Gallipoli, poble pesquer pel qual vàrem passejar en cos de camisa tot i ser a final d’octubre. I a la tarda, camí del camp d’aviació, el gran Roberto s’ho va fer venir bé perquè tinguéssim temps encara de visitar Polignano a Mare, la vila natal de Domenico Modugno, un indret de costa privilegiat i molt valorat pels habitants de Bari, que no el tenen gaire lluny.

Aprofito la referència al mestre Modugno per constatar, una vegada més, l’enorme respecte que tenen a Itàlia per la música dels seus artistes. No és la primera vegada que esmento en aquest Bloc la forta enveja que em provoca el fet que la majoria de fils musicals de transports, restaurants, llibreries i botigues de tot tipus difonguin música italiana. Exactament als antípodes –‘vergonya, senyors, vergonya!’– del que fem a casa nostra, tan cosmopolites que ens considerem…

A més a més, hem tingut la gran sort (una altra) que el Roberto fos persona entesa en música del seu país i equipada amb un mòbil carregat de músiques i cantants italians notoris dels darrers seixanta anys. Vull dir que, a part de cantar el ‘Bella Ciao’ tantes vegades com ens ha sortit de l’ànima, les estones del trajecte que no ens explicava coses sobre el seu país escoltàvem gent com Fabrizio de Andrè, Lucio Dalla, Ornella Vanoni, Nicola di Bari, Endrigo, Celentano, Mina, Conte, Battiato… sense ometre una deliciosa versió en italià de ‘Laura’ de Lluís Llach.

Aquesta sèrie de set apunts fets al ritme de les estrofes del ‘Bella Ciao’, arriba al final. El viatge s’ha acabat. Ara és el temps per als records… i per a la darrera imatge de Bari, la capital d’aquesta Pulla on hem estat tan feliços, il·luminada a la nit poc després que l’avió s’envolés camí de Barcelona.

Cap a casa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!