Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí el capítol anterior)

E quest’ è il fiore del partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E quest’è il fiore del partigiano
Morto per la libertà

Com deia en l’article anterior un dia de 2015 la bona gent de l’editorial Columna que s’encarrega d’enviar a la crítica les novetats del seu catàleg em va fer arribar ‘La maledicció dels Palmisano’, la primera novel·la, si no m’erro, del periodista Rafel Nadal. Quan vaig llegir la nota de premsa que acompanyava el llibre vaig saber que la història que explicava passava per Bari i unes quantes localitats més de la Pulla, país que aleshores feia sis anys que l’A. i jo l’havíem visitat i em va fer gràcia veure quin profit literari havia sabut treure de tots aquells escenaris l’autor.

No entraré en detalls sobre el llibre (en tot cas diré que és un exemple d’allò que podríem denominar ‘novel·la de periodista’, una variant del gènere narratiu que sol tenir força acollida per part del públic i no tanta per part de la crítica; i ho deixo aquí).

En algun moment de l’any 2020, quan per culpa del Covid el primer intent del nostre grup de viatjar a la Pulla va quedar avortat, vaig tenir notícia que existia una traducció italiana del llibre de Nadal. Es deia ‘Il segreto dell’ultimo figlio’, portava com a subtítol ‘La maledizione dei Palmisano’ i l’havia publicat el 2017 l’editorial Salani. I com que amb en Roberto havíem fet molta feina preparatòria que finalment es va quedar en no res, vaig pensar que seria una bona manera de donar-li les gràcies fent-li arribar un exemplar del llibre. I així ho vaig fer: via Amazon el vaig comprar i li vaig enviar a casa seva.

Els qui hàgiu llegit la novel·la recordareu que en el capítol inicial l’autor explica com un xafogós migdia d’agost de 2012 ell i la seva dona passejaven després de dinar per Bellorotondo buscant un racó d’ombra per passar la calorada i que varen anar a parar a un mirador sobre la vall d’Itria on hi havia un monument en record dels caiguts a les grans guerres del segle XX. I que en examinar les làpides amb els noms i cognoms dels morts en la guerra del 1914-1918 i en la de 1939-1945 els va sobtar la coincidència d’un gran nombre de baixes pertanyents a la mateixa família: els Palmisano. A partir d’aquí Rafel Nadal posava en marxa la seva imaginació i construïa la novel·la.

El matí que vàrem visitar els ‘trulli’ d’Alberobello (vegeu l’apunt anterior) la següent estació de la nostra ruta va ser el poble de Locorotondo, lloc on vàrem dinar i on, després dels esplèndids cafès ‘ristretti’ que cloïen l’àpat, en Roberto ens va guiar fins al mirador sobre la vall i el monument. Allí ens va demostrar que havia llegit el llibre amb molta atenció (després vaig saber que fins i tot estava preparant una ‘ruta Nadal-Palmisano’ amb el suport de la Universitat de Bari) perquè ens va recordar l’inici de la novel·la i el fet que Rafel Nadal rebateja el poble –Bellorotondo en la ficció- amb una combinació dels noms Alberobello i Locorotondo.

I allí, efectivament, vàrem poder veure les dues làpides commemoratives amb una notable presència de Palmisanos. Vegeu les tres imatges (amb la meva personeta donant-vos l’esquena a la primera, per cert)  que trobareu aquí sota:

La tarda d’aquell dia -dijous 20 d’octubre- la vàrem completar amb una visita a Ostuni i a Lecce, lloc on vàrem passar les dues últimes nits de la ruta.

L’endemà vàrem passejar detingudament per Lecce (una veritable meravella arquitectònica considerada per molts com ‘la Florència del sud’) i tot seguit vàrem encaminar-nos cap a Otranto, el punt més oriental de la península italiana presidit per l’espectacular muralla i el no menys espectacular castell que l’any 1764 va inspirar l’anglès Horace Walpole a escriure la que es considera la primera novel·la gòtica de la història. ‘The Castle of Otranto’ (vegeu aquí). Sense oblidar la novel·la de la historiadora Maria Corti ‘L’hora di tutti’ (vegeu aquí) -editada el 1962 per Feltrinelli i des de  1991 per Bompiani– que descriu el devastador atac dels turcs contra la ciutat de l’any 1480.

I tot tornant d’Otranto -on el Roberto i algun altre il·lustre membre dels catorze sèniors catalans es varen remullar a la platja- vàrem tornar cap a l’hotel de Lecce per empolainar-nos com calia: ens esperava un sopar al restaurant ‘La Scarpetta’… i l’esperadíssima sessió de ‘pizzica’.

(La sèrie continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!