Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí el capítol anterior)

Tutte le genti che passeranno
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Tutte le genti che passeranno
Mi diranno: Che bel fior

L’endemà, dimarts, vàrem començar la ruta per la Pulla a bord de l’autobús que havíem llogat amb el Pasquale al volant i sota el guiatge del Roberto, el nostre director d’orquestra. Sense cap mena de dubte, un element fonamental per qualificar el nostre viatge com un èxit total. Va ser, doncs, en aquell moment, a les 9 del matí a la porta de l’hotel, quan després de tres anys de contactes sovintejats per correu electrònic i per WhatzApp finalment ens vàrem trobar per primera vegada cara a cara i de seguida ja vaig veure que era ‘dels nostres’. Que ens entendríem, vaja. (*)

(*) Dos a tres dies després ho va demostrar recitant-nos en un català força identificable ‘La vaca cega’ que portava escrita en un document del seu mòbil.

Mentre ens encaminàvem per la carretera que uneix Bari amb Trani, la nostra primera etapa, el Roberto ens va fer una extensa i documentada exposició sobre els orígens històrics de la Pulla, un indret que per la seva situació estratègica com a terra de pas i pòrtic d’accés cap a la Mediterrània oriental ha tingut una història summament atzarosa. El Papa, Bizanci, els normands i els longobards foren alguns dels elements que han anat configurant el paper d’aquell país en la geopolítica de la zona.

En tot just vint minuts en va tenir prou per demostrar-nos que era un profund coneixedor de la història i del paisatge del seu país i que, a més a més, tenia una gran facilitat comunicativa que va fer que el seu entusiasme s’encomanés ràpidament a tota l’expedició. Un gran guia i una gran persona, l’amic Roberto…  Us el recomano per si voleu fer una passejada ben profitosa per aquelles terres de la punta de baix d’Itàlia.

De les moltes coses que ens va explicar en destaco ara un parell. La primera és la gran quantitat de pedres que hi ha enmig dels camps, cosa que a la vista de la riquesa agrícola de la zona demostra que al llarg dels segles els camperols ‘pugliesi’ han estat capaços de sobreposar-se amb èxit a les limitacions naturals del seu territori. La segona és el fet que, certament, la imatge del taló de la bota italiana es correspon amb el perfil de la Pulla, però que aquesta bota té un esperó en forma de península -la península del Gargano amb Monte Sant’Angelo, un indret de gran simbolisme, al bell mig- que és on es situen els moments fundacionals de la seva història i que, allunyada dels circuits turístics habituals, mereix una visita atenta i detallada.

El nostre itinerari va començar aquell dimarts a Trani, amb la bellíssima catedral arran de l’Adriàtic (ens l’havia recomanat ferventment l’amic Joan F. Mira però, per desgràcia, una bona part de l’interior estava ‘in ristauro’) i va continuar, després de dinar, a Castel del Monte, amb el seu espectacular castell octogonal que, malgrat el que podeu trobar en alguna guia turística, no té res a veure amb la fortalesa-abadia que va inspirar Umberto Eco a l’hora d’escriure ‘El nom de la rosa’. L’endemà vàrem visitar Matera que, de fet, administrativament no pertany a la Pulla, sinó a la Basilicata. Anàvem documentats prèviament gràcies a aquest magnífic article de Pau Vidal. En relació al poble que l’A. i jo havíem visitat tretze anys enrere he de dir que la comparació és decebedora. Després de ser designada ‘capital cultural europea’ fa dos o tres anys Matera s’ha convertit en una espècie de Cadaqués -o com un San Gimignano, per posar un exemple italià- ple de turistes per totes bandes i amb ben pocs vestigis d’aquella autenticitat que encara vàrem poder ensumar una mica l’any 2009.

El dijous va ser el dia dels ‘trulli’, unes curioses construccions de pedra seca -material molt habitual, com he dit, en aquelles contrades- de planta circular i coberta cònica que vistes de lluny i agrupades semblen talment un poblat dels barrufets. Alberobello és la vila per excel·lència dels ‘trulli’ -per bé que estan escampats per tota la vall d’Itria– i val a dir que gràcies al Roberto una bona part de la nostra estada al poble va allunyar-nos dels recorreguts més ‘turístics’ -és a dir, dels carrers plens de botigues de ‘souvenirs’ a banda i banda- i vàrem poder veure de prop i amb (relativa) poca gent unes quantes d’aquestes peculiars edificacions.

La resta del dia ens va portar a Locorotondo, Ostuni i Lecce. L’esplèndida Lecce on ens esperava l’hotel que ens va acollir les dues darreres nits del viatge i on vàrem assistir a un espectacle de ‘pizzica’, també coneguda com tarantel·la salentina, sobre el qual parlaré en el següent apunt. Veure cantar i ballar la pizzica era una de les fites que des del primer moment -ja fa tres anys- de preparar el programa em vaig posar entre cella i cella que hauríem de viure.

I, com veureu, ho vàrem aconseguir.

Per cert, ja que he esmentat Locorotondo us faig saber també que una part del següent apunt -que si no és l’últim de la sèrie poc li faltarà- la dedicaré a parlar-vos de la novel·la de Rafel Nadal ‘La maledicció dels Palmisano’, publicada el setembre de 2015 per Columna Edicions.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!