Una de les activitats complementàries de l’exposició “Popcèntric” –molt coherent, a més a més, amb l’orientació que el nou director d’Arts Santa Mònica vol donar a aquell espai– consisteix a convidar-hi un músic com a resident perquè durant un mes treballi amb tota llibertat obra nova. Una proposta que lliga perfectament amb l’esperit i amb l’univers
Hi ha gent molt valuosa, en aquest país. Per això estic segur que quan serem independents no hi haurà qui ens aturi. Gent amb talent i, alhora, dotada amb una exquisida discreció. Que va fent la seva sense esgarips, com les formigues, però que va deixant pòsit i fa forat. Homes i dones de fer
He deixat passar uns quants dies abans de parlar de la mort de la Núria, una de les cosines de l’A. més estimades i amb qui, tot i la seva residència des de fa bastants anys a Campdevànol (vegeu aquí), potser teníem un contacte més sovintejat. Una mort, m’apresso a dir-ho, inesperada que ens ha
Tan bon punt s’accedeix a l’espai de la primera planta d’Arts Santa Mònica on es desplega l’exposició “Popcèntric” una de les primeres coses que el visitant pot veure és un racó en el qual s’intenta reproduir de manera més simbòlica que realista l’ambient de la mítica Cova del Drac del carrer Tuset. Aquell no menys mític “Tuset Street” dels
Fa uns dies la gent de Vilaweb varen publicar aquí la meva crítica del nou llibre de Ferran Torrent. Com que ja no es pot consultar directament us la reprodueixo íntegra aquí sota: Un Torrent en plena forma Tinc un bon amic amb qui comparteixo admiració per Ferran Torrent des dels temps llunyans que publicava històries
En el número de febrer de la revista Serra d’Or es va publicar el següent article en el qual exposo la meva opinió sobre el llibre de Francesc-Marc Àlvaro “Ara sí que toca!” (Pòrtic, 2014). Una edició posada al dia d’un llibre que ara fa tretze anys va fer força forat. Us el reprodueixo a
(La sèrie comença aquí) Com ja he comentat en l’apunt anterior la potència evocadora d’una imatge recuperada de l’oblit ens porta a encadenar records i a reconstruir episodis del passat que, d’una altra manera, hauríem perdut irremissiblement. Sé que mon germà està concentrat des de fa uns mesos en l’estudi de tots els papers que
Ja he explicat en altres ocasions (i properament hi tornaré de manera més extensa) com arran de la mort del nostre pare, ara ha fet cinc anys, mon germà (vegeu aquí) va accelerar una feina que ja havia posat en marxa un temps abans en el sentit de reconstruir la història de la família Isern
Avui, dissabte 28 de febrer de 2015, és el primer dia en molts i molts anys que a casa no tenim cotxe. Ahir al matí vàrem lliurar el Ford Focus que hem estat utilitzant des de principis de 2001 a la mateixa agència que aleshores ens el va vendre i a partir d’avui els desplaçaments
L’agost de 2006 vaig comentar en aquest apunt el projecte que havia anunciat la gent d’Enderrock de retre un reconeixement públic del “Dioptria” de Pau Riba a propòsit dels trenta-cinc anys de la publicació del disc complet. El programa el formaven diverses iniciatives la principal de les quals era l’organització a l’Auditori de Barcelona d’un concert-homenatge a Riba i al seu
Llegeixo al diari que els representants de diverses associacions del ram de la música s’han posat d’acord perquè el dimecres 20 de maig, l’anterior al diumenge d’eleccions municipals, sigui un dia sense música. Si més no sense música en directe ja que la intenció dels promotors d’aquesta iniciativa és que durant tota la jornada no
En plena feina de preparació del viatge que el proper maig farem un grup de deu catalans a la Toscana (en parlaré amb més detall quan s’acosti el moment) repasso la sèrie d’apunts que vaig penjar en aquestes Totxanes arran de la visita que l’A. i jo vàrem fer a aquelles terres l’any 2009, també durant un
UN HOME NU, SOL I VELL Tothom en diu ‘el solàrium’ però, realment, aquell espai no és més que una petita plaça des d’on es pot veure un tros de mar i on s’apleguen cinc o sis gandules. Hi ha un home gran que jeu sota el sol tebi de març. Té els ulls clucs
(La sèrie comença aquí) Tot i que el dia havia estat agitat, el dimarts a la nit vaig vèncer la temptació de quedar-me tranquil·lament a casa veient el “Sense ficció” dedicat a Xavier Vinader (summament recomanable, per cert, i recuperable aquí via “TV3 a la carta”) i me’n vaig anar cap a Arts Santa Mònica per
Avui l’estimat amic Francesc Castanyer compleix 99 anys. I hi arriba amb una envejable claredat d’idees i amb el sarró dels projectes encara carregat. Ho repeteixo: envejable. Pels habituals d’aquestes Totxanes en Francesc no és pas una referència estranya. Hi ha un munt d’apunts en els quals he parlat d’aquest home, enginyer de professió (va ser