Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de juliol de 2021
1 comentari

Gracienca (setanta-novena carta a la meva neta).

Estimadíssima Mila.

Només tens nou anys però t’asseguro que en aquest curt període de vida ja has fet més viatges –i no només a París i a la Bretanya— i has viscut en més cases de les que em sembla que hauré viscut jo al llarg de la meva vida. Una vida que ara com ara és vuit vegades més llarga que la teva.

Vares nàixer a Barcelona però quan tenies quasi un any i mig els pares se’n varen anar a viure a Premià, cosa que et va convertir en premianenca. I amb aquest mateix títol, precisament, el 8 d’octubre de 2013 t’escrivia una carta –aquesta– que és la que feia el número cinc de la sèrie. L’any 2015, però, el vàreu començar instal·lats novament a Barcelona. Això va donar peu a una altra carta –aquesta, que feia el número vint-i-tres de la col·lecció- datada en els últims dies de 2014 i titulada, és clar, ‘Barcelonina’.

Per mantenir, doncs, la coherència avui t’escric una altra carta a propòsit d’un nou canvi de domicili. Un canvi si més no parcial. L’he titulada, com ja has vist, ‘Gracienca’ i mereix alguna matisació perquè, sense deixar de ser barcelonina de naixement i de domicili, aquesta filiació gracienca és un valor addicional que has incorporat a la teva biografia. I tot això perquè des de fa unes setmanes la mare ha fet mudança del barri de la Sagrada Família al barri de Gràcia i, per tant, el cinquanta per cent del teu temps que comparteixes amb ella t’atorga el dret a assolir una categoria de la qual no tothom pot presumir. Poca broma, doncs, noia gracienca perquè, a més a més, l’habitatge que ha triat la mare no està situat en un indret qualsevol, sinó en el cor més genuí d’un barri que m’agradaria que t’estimessis molt.

Quan el virus ens doni una mica de treva i ens permeti recuperar la vida normal farem tots tres –tu i jo i, sobretot, l’àvia, que té el barri molt més a dins que jo perquè tots els seus Pujol venen d’aquells carrers–, farem, dic, tots tres un passeig pel teu (mig) nou barri i t’explicarem unes quantes coses sobre aquest territori no gaire extens de carrers no gaire amples i d’edificis no gaire alts. Coses com, per exemple, que la casa on heu anat a viure és al bell mig de la zona dels gitanos graciencs, zona de bona gent molt lligada amb la música –cosa que estic segur que no et deixarà indiferent– amb referències importants com Antonio González ‘Pescadilla’ i el Gato Pérez i punts fonamentals com la plaça del Raspall o el carrer de la Fraternitat. I en la mateixa passejada, o en una altra, farem també una ullada ben atenta a la Casa del Dimoni, visitarem La Violeta, ens arribarem als Lluïsos, farem una ullada al campanar de la plaça de la Vila i seguirem la petita meravella que és El museu més petit del món.

També llegirem els noms dels carrers i ens fixarem en dues coses. La primera és que la majoria porten noms i cognoms de persones concretes: els antics propietaris dels solars per on ara passen els carrers i les places. La segona és que, precisament per aquesta abundància de propietaris, un mateix carrer pot tenir dos o fins i tot tres noms diferents sense canviar de traçat. Tampoc ens deixarem els carrers i places amb noms relacionats amb la joieria —Perla, Or, Topazi, Robí, Diamant…–  i la curiosa història que explica el nom del carrer de les Tres Senyores i que quan tinguem temps t’explicaré. I ja que he esmentat la música escoltarem amb calma les cançons que dos músics —Miquel Pujadó i Víctor Bocanegra— han dedicat, en èpoques molt diferents, als noms dels carrers i de les places de Gràcia.

És un barri amb una festa major molt especial que fins ara no has tingut l’oportunitat de conèixer directament perquè cada any pel 15 d’agost ets a la Bretanya amb els altres avis, però amb la que, sempre que ens ha estat possible, l’àvia i jo t’hem anat familiaritzant enviant-te fotografies dels carrers guarnits. I això sense tenir cap indici que algun dia en series veïna.

No et pots queixar: des de casa del pare pots seguir de prop com va creixent la Sagrada Família i veure el mar al fons mentre que el ritme de les hores te’l marca el campanar de Sant Pau, i des de casa de la mare respires els aires més autèntics d’una vila que, no ho dubtis pas, és molt més que un simple barri de Barcelona.

A veure si entre tots aconseguim que siguis una gracienca de cap a peus.

(I, ja posats a expressar desitjos, vejam si s’acaba d’una vegada la Sagrada Família.)

————————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

 

  1. Encara que llegida amb retard, aquesta entrada al blog l’he trobada entendridora, sobretot per a una persona gran com jo que ha viscut pràcticament tota la vida a Gràcia, encara que en un sector geogràficament marginal respecte al centre de la vila.
    Felicitacions per aquesta prosa tan senzilla i alhora tan evocadora.
    Bon estiu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!