Totxanes, totxos i maons

Si algun lector vol saber si es pot consultar el ‘Calaix de sastre’ i on ho pot fer la resposta segurament el decebrà perquè els setanta i escaig volums originals del dietari redactat per Don Rafael d’Amat i de Cortada, l’il·lustre baró de Maldà, són propietat de la família i, més concretament, de la persona que detenta la baronia que, tal com heu pogut veure en l’anterior apunt (aquest) és el senyor Alfonso de Vilallonga i Serra, novè baró de Maldà i Maldanell i quart baró de Segur, músic d’ofici i palindromista de vici.

De fet, tal com podeu llegir en l’apunt (aquest) que setmanes enrere vaig publicar dedicat a la bibliografia de i sobre el baró, el ‘Calaix de sastre’ ha estat objecte de resums i de publicacions parcials però mai s’ha publicat íntegrament.

Qui s’hi ha apropat més ha estat Curial edicions que entre 1987 i 2003 va publicar fins a onze volums amb una selecció de textos del dietari de la qual va tenir cura Ramon Boixareu. Pocs mesos després del final d’aquest projecte –el 25 de febrer de 2004, més concretament– Albert Manent va publicar al diari Avui un article titulat “Baró de Maldà, 50 anys de dietari” que, entre altres coses, deia:

“Ha calgut fer una tria intel·ligent, que ha dut a terme Ramon Boixareu, que ho va fer des de Nova York quan tenia un càrrec oficial. Paciència de benedictí per llegir-s’ho, tot i que hi ha molts trossos vius i divertits, però moltes repeticions, que cal obviar de cara a un públic al qual interessa la substància d’aquests quaranta-set anys de dietari (1769-1816).”

(…)

“Cal recordar una terrible aventura que va patir el manuscrit durant la Guerra Civil. En esclatar la revolta militar del 1936 les turbes de la FAI i el comitè van entrar a can Falguera, pairalia senyorial del marquès de Castellbell a Sant Feliu de Llobregat. Un expert excursionista de Gràcia, Josep Buch, hi era present i va avisar tot seguit Agustí Duran i Sanpere, director de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Finalment els arxivers aconseguiren que lliuressin els volums del famós ‘Calaix de sastre’ i altres textos, relligats en pergamí, que recullen els seus viatges. Anys després de la guerra, la família del marquès de Vilallonga reclamà els originals i Duran i Sanpere posà cinc o sis persones a copiar els manuscrits del baró, que han servit per a l’edició que comentem. Sembla que no pogueren copiar els tres darrers anys (1817-1819), que diuen que té el polèmic José Luís de Vilallonga, marquès de Castellbell, un germà del qual és baró de Maldà.”

Després Albert Manent esmenta l’aparició d’un llibre de Joan de Déu Domènech “que estudia la qüestió dels menjars en el baró. Es titula ‘Xocolata cada dia. A taula amb el baró de Maldà’ i és el que en diríem el primer estudi sectorial d’aquest gran dietarista.” Es refereix al llibre que acabava de guanyar el premi Sent Soví de literatura gastronòmica de 2003 i que va publicar Edicions de La Magrana. Un llibre que, filant molt prim, no és pas el primer estudi sectorial ja que el 1987 l’Arxiu Diocesà de Barcelona i Akribos Edicions van publicar un resum dels costums i tradicions religioses de Barcelona tal com el ‘Calaix de sastre’ les descriu. Pel que fa a José Luis de Vilallonga va traspassar poc temps després: el 30 d’agost de 2007.

Si no m’erro gaire, a quinze anys de l’article d’Albert Manent al diari Avui la situació pel que fa als manuscrits del ‘Calaix de sastre’ continua igual. I molt especialment els corresponents als tres darrers anys de vida del baró que Duran i Sanpere no va ser a temps de copiar. Val a dir que, pel que sé, quan algun estudiós ha sol·licitat d’accedir als volums ho ha pogut fer, però se m’acut que potser la millor manera de commemorar, aquest 2019, els dos-cents anys de la mort de Don Rafael d’Amat i de Cortada i els dos-cents cinquanta de la primera anotació en el seu dietari fóra l’establiment d’algun tipus de conveni entre la família i alguna institució (penso en la Universitat, per exemple) per tal que, ara que els mètodes de reproducció de textos han avançat notablement, aquesta obra pogués ser més accessible a tothom que s’hi vulgués apropar.

Acabo aquest apunt amb un fragment d’un article publicat al Diari de Barcelona el 8 de març de 1988, just després de la publicació del primer volum dels onze que acabaria editant Curial i que demostra que la decisió de resumir el ‘Calaix de sastre’ no va ser acollida per tothom de manera favorable. Es titula “Radiografia incompleta d’una Barcelona” i el signa Manuel Arranz:

“Aquest és el dietari que ens ofereix Curial a partir d’una selecció i transcripció de Ramon Boixareu. La meritòria tasca de Boixareu –a qui devem, entre altres, l’edició dels viatges per Catalunya del jutge Francisco de Zamora–  en aquesta ocasió es troba condemnada a la polèmica: no és probable que els estudiosos de la llengua acceptin plenament el criteri híbrid adoptat en la transcripció; i tampoc és probable que els conreadors de la història es mostrin d’acord amb l’esporgament realitzat, que arriba al setanta-cinc per cent o més del text original. Però, sens dubte, caldria que també es pronunciessin els altres destinataris de l’obra, tots aquells que s’hi atansaran moguts només pel desig de conèixer i gaudir de la prosa del que més d’un ha anomenat ‘l’escriptor més rellevant del XVIII català'”.

————————————————————————————-

NOTA: La redacció d’aquest apunt no hauria estat possible sense la informació que m’ha passat el company i amic Eduard Riu-Barrera, savi en un munt de disciplines, generós a l’hora de compartir els seus coneixements i còmplice meu pel que fa a l’estima per Don Rafael d’Amat i de Cortada.

————————————————————————————

(La sèrie sobre el Baró de Maldà continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!