Totxanes, totxos i maons

Els qui em coneixen saben que la meva població capil·lar ha conegut èpoques molt més pròsperes que l’actual. Vull dir que sense ser calb del tot, els pocs cabells que encara tragino fan pinta de tenir més passat que futur i, a més a més, tinc la impressió que si els deixo créixer gaire el meu aspecte general se’n ressent. A la baixa.

Per aquest motiu, des de fa uns anys he sistematitzat el meu pas per cal barber cada dos mesos, una periodicitat que ara com ara és idònia per endreçar-me l’aspecte abans que els components de la meva tofa comencin a ser més llargs del compte. Així doncs, metòdic com soc, tan bon punt creuo la porta del barber i surto al carrer convenientment xollat, el primer que faig és mirar la data del dia, sumar-li dos mesos i apuntar a l’agenda la nova visita.

Segons aquests càlculs, el divendres 3 d’abril era el dia que tocava esquilar-me però en aquella data ja portàvem vint dies confinats a casa i, per tant, ni jo vaig poder moure’m ni, d’altra banda, el barber tenia el negoci en funcionament. La situació es va mantenir igual fins a la primera setmana de maig en la qual els veterans vàrem poder començar a sortir al carrer una hora al matí i, paral·lelament, algunes botigues varen començar a reprendre la seva activitat. Com el meu barber, al qual vaig trucar a les nou en punt del matí del dilluns 4 de maig per demanar-li hora tan aviat com fos possible. Vaig tenir sort i a un quart d’onze jo, la tofa i la mascareta ens posàvem en mans de l’amic Paulo, un portuguès que parla un català excel·lent i que té un gust força coincident amb el meu pel que fa a la tria del fil musical que ha de sonar a la seva barberia.

Val a dir que aquell dia l’endreça del meu cap, que habitualment es despatxa en quinze o vint minuts, va durar ben bé el doble a causa del raig constant de trucades i visites de gent menys matinera que jo que demanava hora per descarregar llana.

Anàvem per mitja feina quan va entrar un home jove, client habitual del Paulo, i va començar a fer broma amb ell a propòsit del tall de cabell que traginava: “Quin remei -li deia- m’he hagut de tallar el cabell jo i mira quin desastre”. Jo l’escena la seguia d’oïdes perquè el cap no el podia moure gaire i aquell xicot el tenia just al darrere i de costat; és a dir, que ni el reflex del mirall em servia. Però un detall del que va dir sí que em va quedar clavat al cor: “Deixaré passar un parell de setmanes perquè creixi una mica més i et vindré a veure perquè me l’arreglis del tot. No et demano ni hora. Ara només he vingut per pagar-te la pelada que m’hauries fet el mes passat si haguessis tingut obert.”  El Paulo, sorprès, li va dir que de cap manera, que feina no feta era feina no cobrada, però el noi ja ho tenia decidit: va deixar l’import al costat de la caixa i se’n va anar.

Aquella visita al barber era la primera activitat del primer dia que l’estat d’alarma m’autoritzava a fer una vida més o menys normal i vaig pensar que si tot el que vindria a continuació havia de portar la mateixa càrrega positiva que l’escena que acabava de viure potser sí que ens en sortiríem. L’altra cosa que també vaig pensar va ser que una anècdota com aquella no podia passar desapercebuda i que l’hauria d’explicar en alguna banda. En aquest Bloc, per exemple. Però aquells primers dies de maig estava molt embolicat amb la preparació del que acabaria sent la sèrie de nou apunts que vaig titular “El virus i l’italià” (aquí podeu llegir el primer) i reconec que vaig anotar els detalls de l’escena per poder parlar-ne més endavant i me’n vaig gairebé oblidar.

Tot això passava el dilluns 4 de maig en una barberia del barri de La Salut de Gràcia i el divendres 15 de maig el periodista Manuel Cuyàs publicava a la seva secció de la segona pàgina d’El Punt Avui un article (aquest) titulat “Dissabte al barber” en el que deia una cosa que els que seguíem amb assiduïtat el que escrivia ja sabíem perquè ell mateix l’havia anunciat unes setmanes abans: li havien diagnosticat una leucèmia i havia d’adaptar la seva quotidianitat a la nova situació. Una situació que passava per una primera etapa important: el transplantament de la medul·la. En aquell article, doncs, Cuyàs ens explicava que, abans d’ingressar a l’hospital, el dissabte anterior -és a dir, el 9 de maig- havia anat al barber de tota la vida de Mataró per endreçar el seu aspecte pre-operatori. Més concretament deia:

“Pregunto quant li dec. El mateix preu de quan va obrir fa molts anys i de sempre. Li dic que em cobri un doble servei, per la vegada que no he vingut. Protesta una mica. Els veïns ens hem d’ajudar. S’ha passat més de quaranta dies sense treballar. La seva filla, que l’ajuda, també se n’ha ressentit.”

I tot seguit acabava l’article amb aquestes paraules:

“Ha arribat el moment de fer una pausa llarga. L’hora del trasplantament tan anunciat ja és aquí. Gràcies a tots, lectors.”

El que ni ell ni cap dels lectors dels quals s’acomiadava per a ‘una pausa llarga’ ens imaginàvem aleshores era que estàvem llegint l’últim article que escriuria i que just un mes després Manuel Cuyàs ens deixaria.

Entre les ressenyes i recordatoris que ahir van aparèixer a tots els mitjans hi havia unes quantes referències al seu article final i en rellegir-lo vaig recordar l’escena que jo havia viscut el dilluns 4 de maig al barber del meu barri. Cinc dies abans de la que ell va protagonitzar al barber del seu.

I vaig pensar que l’exemple -i el record- de la bona gent és el gran motor que tenim per superar tots els obstacles que se’ns posin per endavant. Així sia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!