Totxanes, totxos i maons

(Potser us interessarà saber que aquest apunt que vaig publicar fa uns dies està molt relacionat amb el d’avui)

Llegint les memòries de Mario Cabré que l’any 1986 va publicar la revista “Lecturas” queda bastant clar que la vida amorosa de l’actor torero va ser rica i variada. Que va fer tronar i ploure, vaja. Sembla que la nòmina de senyores famoses que, per emprar les seves mateixes paraules, “estreché en mis brazos” és extensa, selecta i intensa. Vegeu-ne uns quants exemples: Yvonne de Carlo, Irene Papas, Geneviéve Page, Conchita Montes, Anouk Aimée… i en un lloc molt especial Ava Gardner.

L’idil·li Cabré-Gardner es va concentrar en el temps que va durar la filmació de la pel·lícula “Pandora y el holandes errante”, repartit entre Tossa i Madrid, i en el seu moment  –parlo de 1950–  va generar força literatura tafanera i xerrameca de perruqueria. Però, per damunt de tot, d’aquella història va quedar en el cor de Mario Cabré un sentiment que el va acompanyar al llarg de tota la seva vida.

Un sentiment que va quedar plasmat de seguida en un llibre: el “Dietario Poético a Ava Gardner”, publicat per Ediciones Cobalto el desembre de 1950. Aquest “Dietario” és una descripció, amb data, lloc i, de vegades, algun altre detall complementari, dels encontres de la parella. Des del poema que obre el recull, titulat “Llegada”, producte del seu primer contacte amb l’actriu  –datat: “Madrid, 14 abril 1950. Viernes noche”—  fins al que tanca el llibre, titulat “Siempre contigo”, amb una datació que ho explica tot: “Barcelona, 25 de mayo (Jueves, mediodía. Sale para Londres)”. Així doncs, comptat i debatut, la història va durar unes sis setmanes, incloent per entremig els dies d’obligat parèntesi a causa de l’arribada de Frank Sinatra, i va donar joc a una seixantena de poemes i una introducció de pàgina i mitja titulada “Cumplir lo que se promete” que acaba dient: “¿Recuerdas, sweet doll…? Te prometí un libro de poemas donde el amor y el mar, el alma y lo eterno te hablaran de tu paso por esta Península. Estos poemas cumplen lo prometido. Y ¡es tan hermoso cumplir lo que se promete!.”

Deixo de banda ara el llibre de poemes que explica la relació de la parella (amb la seguretat que li dedicaré, més endavant, algun altre apunt; no patiu) i passo a una explicar una anècdota que molta gent coneix d’oïdes i que relaciona Ava Gardner amb un altre torero; espanyol, en aquest cas: Luís Miguel Dominguín. I, a més a més, em va molt bé explicar-la just després d’haver donat uns quants detalls de la relació de l’actriu amb Mario Cabré tamisats pel filtre de l’evocació poètica perquè, partint de fets similars, denoten dues actituds diametralment oposades:

Es conta que durant la primera nit que varen passar junts en un hotel de Madrid Ava i Dominguín aquest, tan bon punt va acabar la “faena” es va alçar del llit i va començar a vestir-se. “¿A donde vas, Luís Miguel, con estas prisas?”, va preguntar la deessa. “¡A contarlo! ¡A contarlo!”, diu que va respondre el “maestro”.

Dues reaccions –la de Cabré i la de Dominguín—  de tarannà ben oposat i que demostren unes quantes coses… (I arribat en aquest punt pertocaria que digués allò de “no som ni millors ni pitjors que els espanyols: som diferents”. Però, sabeu què us dic? Que m’ho callo, perquè estic totalment d’acord amb la segona part de la frase, però no tant  –gens, vaja–   amb la primera).

Afegitó lingüístic per acabar: Si sou dels que creuen que España és una cosa i nosaltres una altra de ben diferent, aquí teniu una altra prova: ¿us heu adonat que mentre allí parlen d’“adiestrar” nosaltres parlem d’“ensinistrar”?. Doncs això: la “diestra” i la “siniestra”. Aigua i oli, com si diguéssim…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!