Totxanes, totxos i maons

La notícia, vista així, té poc d’especial: les institucions varien, el temps passa i les coses -les idees, les persones- necessiten evolucionar. Cert. Però a mi -que, per raons de feina, he viscut aquest procés bastant més de prop que la majoria dels ciutadans- m’entristeix profundament que la situació es despatxi amb un poc clement “Arts Santa Mònica s’ha apagat“ que justifica la decisió amb el fet que des de fa un temps el nombre de visitants i la utilització dels seus espais ha baixat notablement. Una baixa atribuïble en part a les retallades pressupostàries que han obligat a escurçar horaris d’exposició, a limitar personal i a rebaixar l’ambició dels projectes en cartera.

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben que no m’he tallat mai a l’hora de criticar algunes de les propostes (diguem-ne) artístiques que s’acollien entre aquelles quatre parets pagades amb diner públic. De la mateixa manera que tampoc m’he reprimit a l’hora de l’elogi com, per exemple, a propòsit de la recent exposició sobre el cantant Raimon o la de fa dos anys dedicada a Quim Monzó.

Com he dit, tot plegat m’entristeix. En part -no ho amago- perquè conec les persones directament afectades per la situació. I perquè considero que la trajectòria de Vicenç Altaió i el seu equip des de la llunyana època que varen formar, també dintre del Departament de Cultura, el KRTU és summament remarcable.

(De fet, posat a fer confidències, a mi m’interessa molt més l’etapa de KRTU que la d’Arts Santa Mònica, però potser això és perquè tanta modernor m’ha agafat ja una mica gran).

A part de la sensació de tristor que explicava més amunt, el que ha passat amb Arts Santa Mònica m’escandalitza. I no només m’escandalitza per l’afer en ell mateix sinó pel que té de símptoma d’una manera d’entendre la política -és a dir, la gestió dels interessos públics- que des de fa molts anys es posa en pràctica en el nostre país i que el pitjor que ens podria passar fóra que ens hi acomodéssim i la consideréssim normal. O, com a molt, un mal menor inevitable per allò de “ja se sap, els polítics…” El país que ben aviat construirem hauria d’evitar caure en aquests comportaments aviciats…

El juliol de 2008 la direcció del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació va considerar que el Centre d’Art Santa Mònica, creat exactament vint anys abans, havia de canviar d’orientació i, prèvia destitució de Ferran Barenblit, el director d’aquell moment, va posar en marxa un ambiciós projecte que sota el lema “Coneixement, Innovació, Creativitat” havia de desenvolupar tres línies d’acció: un espai per l’art d’avantguarda, un altre dedicat a la cultura científica i un tercer dedicat a la comunicació i les noves tecnologies. Neixia, doncs, Arts Santa Mònica.

I neixia amb una consigna molt clara: “¡Que no farte de ná!”, com diria un castís.  Es va fer una imatge pròpia i desvinculada de qualsevol referència institucional i es va encarregar el disseny d’una tipografia especial, d’una pàgina web pròpia, d’un programa de comunicació i difusió -la correspondència postal s’enviava amb sobres transparents, per posar un exemple- i d’una línia específica de publicacions. Les idees bullien, el pressupost tot ho aixoplugava i la gent que treballava en el projecte -aquest és el gran valor, al meu parer- no hi escatimava ni hores ni il·lusions.

Aquell mateix 2008, durant el tradicional brindis de Nadal del Conseller Joan Manuel Tresserras al personal de la casa, es va produir un fet insòlit i d’allò més simptomàtic: per primera vegada a la història del Departament el discurs del Conseller no es va limitar a agrair de manera general la feina feta pels treballadors de la casa durant l’any que s’acabava sinó que va fer esment, perquè servís d’exemple per a tots plegats, a la feina desenvolupada en els mesos anteriors per la gent que va posar en marxa Arts Santa Mònica alhora que expressava davant de tothom les grans esperances que l’equip directiu que ell encapçalava havia dipositat en el projecte.

La crua realitat, però, no va trigar a imposar-se i d’aquell ambiciós projecte format per tres potes amb prou feines es va tirar avant la que, de fet, representava la continuació -evolucionada, és clar- del que durant vint anys havia estat el Centre d’Art Santa Mònica. Les branques dedicades a la cultura científica i a la comunicació es varen morir gairebé abans de néixer.

¿S’entèn, oi, la meva pena quan després de cinc anys, dos processos electorals i un canvi en la direcció política del Departament de Cultura llegeixo que aquell projecte ple d’ambició i nascut amb tan altíssims patrocinis “s’ha apagat”?

Dissortadament no estem davant d’un cas aïllat. Podria parlar d’un ambiciós Pla de Foment de la Lectura presentat solemnement a la Fira de Frankfurt  de 2006 que havia de durar cinc anys i que va fer figa un parell d’anys després (*), o de “culturcat”, el que havia de ser el portal de referència de la cultura catalana presentat el setembre de 2010 i abandonat pocs mesos després. Podria parlar-ne perquè són operacions que també he pogut viure de prop, però no vull que ningú es pensi que llanço la meva artilleria només contra un color polític determinat. Ben al contrari, creieu-me.

Treballo a la Generalitat de Catalunya des de 1981 i, per tant, tinc la sort que la meva memòria històrica es remunta als temps del pujolisme i dels primers governs de Convergència i Unió. En conseqüència, crec que estic en condicions d’afirmar amb arguments que d’aquests vicis no se’n lliura cap sigla política ni cap departament. Ni Pujol, ni els tripartits, ni els governs “dels millors”. Ningú.

Hi ha una frase que vaig aprendre de mon pare i que m’ha servit un munt de vegades per definir situacions com aquesta: “Tota la vida la gallina nova s’ha cagat damunt de la gallina vella”. Era un savi…

És evident que els actuals responsables de la política cultural catalana estan plenament legitimats per enfocar, ajustar, reinventar i adaptar una instal·lació com Arts Santa Mònica en funció d’allò que considerin que són les necessitats i prioritats del moment. No ho discuteixo pas. Però això no em treu de la boca un cert regust amarg quan hi penso; un “Sic Transit Gloria Mundi” no gens engrescador que podria propiciar l’arrelament d’una actitud que em sembla molt desaconsellable: que tots plegats acabem contemplant les iniciatives dels qui ens governen -i dels qui fan cua per fer-ho- amb un aire sorrut, distant i amb una mínima implicació que no augura res bo per a ningú. I menys pel país.

Acabo ja aquest apunt. I ho faig amb la mateixa sensació de cor dividit amb què el començava. Són quarts de 4 de la tarda del dissabte i he de començar a preparar el meu tradicional -i extens- apunt de recomanacions de Sant Jordi que segurament penjaré dimecres o dijous. També he de començar a embastar un article sobre la història del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que m’han encarregat els bons amics de la revista “Serra d’Or”.

Deixaré passar unes hores abans de decidir-me a penjar aquest apunt sobre Arts Santa Mònica. Si és que sí el penjaré demà, diumenge, de bon matí. Si l’esteu llegint, doncs, ja sabreu de quina manera he resolt el dilema.

—————————————————————————————–

(*) Per cert: potser algú no sap encara que en l’actualitat, i des de fa un parell d’anys, hi ha en vigor un altre Pla per estimular la lectura. Diferent de l’anterior, no cal dir-ho.