Totxanes, totxos i maons

Dies enrere algú em va comentar que aquesta Setmana Santa tenia previst de fer un viatge a les illes Açores, un arxipèlag format per nou illes perdudes enmig de l’Atlàntic (vegeu aquí) que administrativament són territori portuguès, i em va preguntar si a casa, que es veu que tenim fama de gent viatgera, teníem cap informació d’interès sobre aquell indret.

Val a dir que d’informació útil no en vaig poder donar cap, però l’esment a aquelles illes de seguida em va portar un record dels anys 50 i principi dels 60, l’època de la meva infantesa en què el concepte ‘anticiclón de las Azores’, molt freqüent en els ‘partes’ meteorològics de la ràdio, el consideràvem una garantia de bonança. En els antípodes, vaja, de les temibles ‘borrascas’ que, tal com el nom –gairebé una onomatopeia– fa entendre s’associaven a temps revoltat amb vent, pluja, boira i núvols.

Segons els entesos, sembla que la posició d’aquelles illes coincideix amb una zona d’altes pressions que, segons com bufen els vents dominants en cada moment, protegeix la Península Ibèrica de l’arribada de mals oratges tot i que, pel que llegeixo (vegeu aquí), aquesta peculiaritat comença a fer figa per culpa del canvi climàtic.

En tot cas a mi l’anticicló em remet directament a quan seguíem a Ràdio Barcelona la informació meteorològica que cada dia donava un senyor que es deia Jaime Martín i que es feia dir “el vigía del tiempo”. Recordo la seva veu i la cantarella que servia de sintonia al ‘parte’. Una musiqueta amb una lletra que deia, més o menys: ‘Ya viene aquí / Jaime Martín. / Ya viene aquí / el vigía del tiempo…’

I la cirereta final d’aquell espai que estava dedicada a l’estat de la mar. La majoria de dies era ‘plana’, però de tant en tant el panorama variava i aleshores el ‘vigía Martín’ ens etzibava una frase que m’encantava sentir: ‘estado de la mar: marejadilla’.

Després, amb l’arribada de la televisió la presència d’aquell anticicló amb etiqueta d’origen oceànic va anar minvant.

O potser era jo, que tenia l’atenció fixada en altres coses…

————————————

(afegit posteriorment) Estirant el fil dels records a propòsit del nom en castellà d’aquestes illes m’ha vingut a la memòria el famós ‘yate Azor’ del dictador Franco. Comptant que el mot español ‘azor’ és equivalent al nostre ‘astor’ –és a dir, que la cosa va d’ocells– he consultat la Viquipèdia i he trobat això:

“L’origen del nom de l’arxipèlag no es coneix amb exactitud. Tradicionalment, s’afirma que deriva de l’astor (‘açor’ en portuguès), perquè se suposa que era un ocell que hi era habitual al moment del descobriment. De fet, però, mai n’hi va haver a les illes. Alguns historiadors pensen que el corònim té el seu origen en el mot arcaic portuguès ‘azures’ (atzurs, és a dir, blaves) a causa del color blau de les illes vistes de lluny. La majoria, però, insisteix que el nom deriva dels ocells, si bé no dels astors sinó d’una subespècie local de l’aligot (Buteo buteo), que seria l’animal que els primers exploradors van identificar erròniament amb aquells.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!