Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Aniversari (sobre el passat i els brots verds del futur).
És possible que algun seguidor veterà d’aquestes Totxanes en veure al calendari la data d’avui recordi que durant molts anys cada 30 de novembre he escrit un apunt dedicat a un fet molt important: l’aniversari del nostre casament a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, al Guinardó, el dijous 30 de novembre de 1972.
L’últim text el vaig publicar ara fa exactament tres anys, quan vàrem celebrar les Noces d’Or (vegeu-lo aquí). Em va semblar que era una manera ben digna de posar punt final a la sèrie i, en conseqüència, des d’aleshores no havia escrit res més en aquesta data.
Fins avui, que trenco la norma perquè han passat un parell de coses que em semblen oportunes d’esmentar. Precisament ara. Precisament avui.
Dues coses relacionades l’una amb el passat i l’altra amb el futur, conceptes que van indestriablement lligats i que no són gens trivials. Per diversos motius, però sobretot perquè el futur que tinc per endavant és molt més curt que el passat que va quedant al meu darrere.
La primera cosa és la mort, fa molt poques hores, d’en Joan, el marit de la cosina Lolita. Una parella que coneixem des de fa quasi seixanta anys i sobre la qual el novembre de 2023 vaig escriure aquest apunt. Un text que a partir d’avui, carregat ja de passat, té un sentit una mica diferent.
La segona és la sorpresa que vaig tenir abans d’ahir quan vaig baixar –com faig un parell o tres de vegades al llarg de l’any– una pila de llibres per als veïns de l’escala al quarto de la planta baixa on guardem les bicicletes i vaig veure que pràcticament no quedava cap espai lliure. La taula on solia deixar-los ben escampats perquè tothom els pogués veure i triar amb comoditat ara està ocupada per unes quantes cadires d’aquelles tan voluminoses que es fan servir per portar infants al cotxe. Però no només això: la nòmina de bicicletes, patinets i altres enginys rodants havia crescut també. Sobretot amb peces de la mida més petita.
Dit d’una altra manera: després d’algunes baixes entre els veïns més veterans de l’escala en els seus pisos s’han instal·lat unes quantes parelles joves amb fills. Un canvi de situació que ja intuïa però que fins avui no s’havia presentat davant dels meus ulls d’una manera tan explícita i evident.
Benvinguts, doncs, princeps de Maine, reis de Nova Anglaterra. Estimats brots verds que teniu davant vostre un futur ple de promeses.
I per acabar de la millor manera aquest apunt d’aniversari –el cinquanta-tresè amb l’estimada i imprescindible A. sempre al meu costat– agafaré unes frases que he copiat d’un dels comentaris que va aplegar l’apunt de les nostres Noces d’Or. És del bon amic Salvador, que mai falla, i amb el qual (i amb la seva muller) aviat farà també seixanta anys que ens coneixem:
“Quin món tan diferent l’actual al que vam deixar enrere quan ens vam casar… però quin canvi tan brutal hem viscut en aquests anys. ¿Som l’última generació que trobarem avis celebrant les noces d’or? Deixem a fills i nets un món molt diferent del que ens imaginàvem quan ens vam casar. ¿Millor o pitjor? Nosaltres no hi serem per veure el final de la partida.”
——————————————————————————————————-
NOTA: La imatge que il·lustra l’apunt d’avui mostra els primers brots verds d’una alfàbrega que hem plantat amb el sistema hidropònic que els nois ens varen regalar dies enrere. Com a fotografia no té gaire qualitat, ho admeto, però trobo que encaixa perfectament amb el que avui volia explicar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És molt curiós dir que potser sabeu l’última generació celebrant noces d’or, m’afegeixo a la felicitació, una noia perduda a Barcelona una noia vella ja em mes passat que futur també. Que totes les Verges catòliques us facin feliços fins al final tu i la A
T’he deixat un parell de comentaris en unes edicions antigues al bloc teu de totxos i totxanes i maons,
Ja les trobaràs bona festa bona festa en un dia Violeta gris i típic de la Barcelona de tardor
Moltes felicitats pel vostre aniversari. Que per molts anys pugueu gaudir del vostre amor i compromís. Sabeu que tant la MT com jo us estimem molt. Quina sort que tens en veure brots verds… A mi em costa molt de trobar-ne.
Una gran abraçada per a tots.
Desitjo heu Celebrar ben a gust i tingut un bon dia d’aniversari de noces
Us envio un escrit d’una Fageda al Pallars
Tardor a la fageda de Serradell
El tren xiula en arribar a la terminal, en baixen dues persones, abillades amb jaqueta i pantaló de sarja color cru. Tiren recte amunt, al nord, cap a França, per una via de raïl imaginaria, un projecte centenari que està per fer.
Queda a dreta un vell pont de ferro, a esquerra voregen un frondós pinar, fins a Erinyà, i s’atansen al poblet de Serradell, enclavat en un espai feréstec, voltat de cingleres, roques vermelloses, coves, balmes i avencs, i un castell del qual queden quatre pedres.
Hi ha restes medievals i neolítiques, i un passat inquisitorial, amb condemnes a foc i forca.
Pel camí vell, entre roures i pins, van a parar als prats del cul de sac on brolla el riu que dóna nom al poble; dos casalots jeuen sobre la verdor, quatre vaques pasturen. S’endinsen al bosc de fajos, alts, antics i d’eixuta crosta: es mostra radiant. El sostre és un cel blau lila, esgarrapat, ferit per juganeres branques, mans d’infants que atrapen la calor esmorteïda del sol. Com ombres travessen un catàleg de colors groc, des del més suau i fi, cap als ocres i ataronjats, i pinzellades vermell foc, fins als marrons i beix de les fulles caigudes, petits pergamins esbargits per terra, que en trepitjar-los van cruixint, en un darrer sospir. És el final d’un cicle de natura, d’història mil·lenària sense crònica escrita. El vent bufa gronxant els ramatges. Una flaire d’herba i de fems els penetra. Els marges del camí estan puntejats de xicoies. La paleta de verds variats que ha engendrat els colors de tardor, mostra el roig anunciador de la prompta despulla dels fajos, i contrasta amb el verd grisenc de les oliveres resistents que campen més avall, què perdura tot l’any, i amb els cirerers desfullats què a l’estiu pariran les més dolces cireres. Una tela digna d’un pintor! —N’hi ha molts per ací, pinten com els àngels— murmura, com contestant als pensaments i a l’ombra de les dues persones viatgeres, una veïna que té la casa plena de quadres i de petites figures de sants.
Un músic escriuria una partitura pel conjunt que refan en silenci. Aviat la foscor de l’hivern apaivagarà tot el foc d’artifici de la fageda, sense castig, forca, crits o laments. L’aire xiuxiueja els noms de l’Elisabeth de Monic i de la Margarida Thomasa —remeieres i llevadores, condemnades per la Inquisició, i executades pels senyors locals..
Xiula el tren la sortida. Els dos vianants hi pugen, la seva vestimenta fa olor d’encens, d’aigua beneita, de socarrim, de fum. El cel és de tons mandarina.