Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Anem a veure Els Vienesos (Enderrock 343, febrer de 2023) L’últim article.
Anem a veure Els Vienesos.
Joan Josep Isern (Enderrock 343, febrer de 2023)
L’auge del nazisme a Alemanya, els estralls de la Segona Guerra Mundial i, en acabar el conflicte, les situacions derivades de les noves divisions frontereres varen ser la causa d’un important èxode d’artistes, intel·lectuals i esportistes centreeuropeus durant els anys quaranta i cinquanta. Molts van anar a Amèrica -algun, fins i tot, a Hollywood– i una bona part van fer estació, provisional o definitiva, a l’Estat espanyol.
Uns quants van tenir sort i van assolir una certa popularitat. Com el violinista Bernard Hilda, nascut a París en el si d’una família jueva d’origen rus, que durant els anys quaranta va ser l’ànima de La Parrilla del Ritz de Barcelona, des d’on combinava la música amb, diuen, feines d’informador dels aliats i de col·laborador de les xarxes de suport als jueus que fugien de l’Europa ocupada.
És igualment el cas del violinista vienès Walter -de cognom oblidat- que al Madrid de finals dels cinquanta, amb una TVE molt incipient, va ser el rei de les tardes infantils dels dissabtes amb ‘Walter y la família Corchea’, l’estrella dels quals era el titella Pedrito Corchea, unpersonatge a mena de Jaimito desvergonyit i setciències que solia engegar-les de l’alçada d’un campanar. I en el mateix paquet podríem incloure-hi els futbolistes hongaresos que el 1949 van fugir del seu país i que en molts casos van fer història en l’esport de casa nostra, com van ser Kubala, Kocsis, Czibor o Daucik.
Però qui va assolir l’èxit més gran van ser Els Vienesos, una companyia de revistes musicals fundada a Viena el 1940 i que dos anys més tard estava instal·lada al Paral·lel barceloní. El grup oferia al públic català el luxe dels espectacles de revista que la dècada anterior havien triomfat arreu d’Europa. Vestuari, il·luminació, una gran orquestra i una bona colla d’artistes i figurants a dalt de l’escenari varen convertir la marca ‘Vienesos’ en sinònim d’espectacle de qualitat ideal per elevar els ànims d’un públic que acabava de passar per les penúries de la guerra i que patia les misèries de la postguerra.
Com a director de la companyia hi havia Arthur Kaps, un veritable mag de l’entreteniment que als anys seixanta va arribar a director de programes de TVE. Al seu costat hi havia un imprescindible Franz Joham, l’element més entranyable gràcies a una comicitat molt personal. I, després, Hertha Frankel, ventríloqua i titellaire que amb la gossa Marilín i ninots com la terna formada per Pepito, El Tonto i El Gruñón va ocupar durant uns quants anys espais en la programació infantil que s’emetia des dels estudis de TVE Catalunya a Miramar. I, finalment, Gustavo Re, un milanès nascut el 1908 que cantava, ballava, explicava acudits i feia un tàndem infal·lible amb Franz Joham.
Kaps i Els Vienesos varen ser els primers a transferir l’entreteniment del teatre al format de programes de varietats per a la televisió. Durant els anys seixanta programes com ‘Amigos del lunes’ (‘del martes’, poc després), ‘Noche de estrellas’ i ‘Noche del sábado’ van esdevenir summament populars. Però la força indiscutible del grup es demostrava als seus espectacles de revista de gran format, prop d’una dotzena realitzats entre els anys 1942 i 1955, amb gires per diversos pobles del país per a les quals tenien un format més reduït, tant pel que fa al nombre d’artistes i músics com a les dimensions de l’escenari.
Durant els anys quaranta i principis dels cinquanta la proposta d’“anar a veure Els Vienesos” era sinònim de festa grossa -allò de ‘un dia és un dia’– i de contacte amb un món d’il·lusió, alegria i luxe molt allunyat del que oferia la grisa quotidianitat que envoltava els espectadors.
PD: Aquesta secció va començar un mes de febrer i s’acaba ara, un altre febrer de dos anys després, amb un repertori de 23 articles publicats. Per molt endreçada que tingui la memòria i molt documentats els records, puc dir que he compartit tots els que tenia, relacionats amb la música, amb els lectors d’Enderrock. Arribat aquí, doncs, vull dir que fer el ‘Menrecordo’ ha estat un privilegi que agraeixo de tot cor.
Respon a puigcarbó Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’unica ‘obra de teatre’ que he vist en un teatre en ma vida és, ‘el visón volador’ dels Vienesos, de fet no era teatre, sin més no un vodevil. Si he vist molt teatre a la Televisión quan feien estudio 1 a televisio espanyola.