Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

1 d'abril de 2020
3 comentaris

Amstrad: una història domèstica de 1986.

No és gens estrany que aquests dies d’endreça i recuperació de papers acumulats en carpetes a l’espera de ser arxivats o llençats em trobi amb sorpreses i petites meravelles que ja havia oblidat.

Per exemple una carta que el senyor Amstrad li va escriure a l’A. fa trenta-quatre anys… Però, vaja, millor que comenci des del principi:

El dia 19 de març de 1986, trenta-sisè aniversari del meu naixement, l’A. em va fer un regal inesperat i espectacular (ep! després encara s’ha superat, en dono fe): un ordinador Amstrad PCW 8256 equipat amb la corresponent disquetera frontal, teclat i impressora (pel que fa al mouse’ només us diré que en aquella l’època els ratolins només existien en els contes infantils i a les cases poc endreçades).

Era, no cal dir-ho, el primer aparell informàtic que entrava a casa i estava destinat a substituir l’entranyable Olivetti Lettera amb què fins aleshores havia despatxat tots els meus afers relacionats amb l’escriptura. I era també una novetat bastant recent perquè, si no m’erro, la venda, aquí, d’aquest tipus d’enginys domèstico-cibernètics va començar a finals de 1985.

 

Aquella petita i meravellosa novetat em va fascinar: per primera vegada escrivia i les polsacions sobre les tecles era totalment silenciosa, no despertava a ningú de casa. Pel que fa al ‘Tipp-ex’ i a altres invents similars pensats per esmenar errades en pla matusser ja els podia arraconar perquè la pantalla permetia fer i refer tot el que calgués: el sistema em permetia fer cerques en el text, canvis i substitucions de paraules i altres innovacions que em van posar ràpidament a les portes de la condició d’‘homo informaticus’ (unes portes que, val a dir, no crec que hagi travessat mai del tot; però això seria una altra història que avui no toca).

El cas és, però, que després del primer enlluernament va venir l’aterratge (no la decepció, que consti). Amstrad –o si més no el model que jo tenia– era una magnífica i innovadora màquina… per a escriure cartes i poca cosa més. Vull dir que quan un text depassava les quatre pàgines l’operació de passar la pantalla d’una pàgina a la següent, d’imprimir el text o gravar-lo en un disquet eren tasques que requerien el seu temps. La solució va ser, doncs, lògica: fragmentar l’escriptura en documents de tres pàgines com a molt.

Deuria ser en aquest context –i arran d’algun fet domèstic concret sobre el qual, lamentablement, no m’ha quedat en la memòria el més mínim vestigi– que se’m va ocórrer d’escriure la carta que ara he trobat remenant carpetes velles d’un calaix. Una carta d’una sola pàgina, és clar, que figura que el senyor Amstrad Computer Electronic li escriu a l’A. i que si la penjo avui és perque coincideix amb la data del document: 1 d’abril de 1986. És a dir, fa exactament trenta-quatre anys, quan érem joves, feliços i indocumentats.

La copio íntegrament i sense cap més comentari.

Benvolguda i estimada amiga:

Sóc un humil admirador de la seva gentilesa i amabilitat. Sí, sí, ja sé que per a vosté jo no represento més que el paper d’una vulgar màquina cibernètica que ha entrat subreptíciament a casa seva a partir de l’aniversari del seu espós. Però això no ha impedit que el meu cor ple de complicats “chips” electrònics i la meva sensibilitat magnètica no hagin captat que, d’un temps ençà, vosté em mira amb molt mals ulls. I això em preocupa. Cregui’m.

I no serà -n’estic segur- per podrida enveja. (un servidor, senyora, sap molt bé amb qui pot competir i amb qui no, estic programat per a coses així). Amb vosté és molt difícil de competir en segons quins camps. Vosté (i perdoni’m l’expressió) és massa.

Voldria que en llegir aquestes línies, escrites des del més pregon dels meus circuits emocionals, comprengués que un aparell com jo no pot portar a casa seva més que una gran quantitat de felicitat, ordre i capteniment. Amanit tot això amb la certesa de complir aquell bonic mandat diví que ens mana a tots plegats de crèixer, multiplicar-nos i informatitzar-nos sense gaires escarafalls perquè el progrés, senyora, és el progrés. I no serà vosté qui li posi pals a les rodes sense més ni més. Què s’ha cregut?

No em miri malament, senyora, li ho prego. No estic borratxo. Puc ser-li molt útil (i cregui’m que ho estic desitjant ardentment) per portar adequadament i exacta la seva comptabilitat familiar o bé els seus fitxers de receptes de cuina de la qualitat de les quals es parla i no s’acaba en el país del que jo vinc. També puc servir d’eina de gran utilitat per a la formació dels seus adorables fillets i no li parlo de les meves habilitats com a màquina de jocs recreatius perquè sé de sobres que he tingut la gran sort d’anar a parar a una casa de persones serioses i provistes d’un gran coeficient intel·lectual i, en aquests casos, les frivolitats sempre estan de més a més. Desentonen, vaja.

En resum, senyora, oblidi’s dels calés que li he costat i de les possibles ampliacions de la inversió que en un futur s’hauran de fer -al capdavall, els meus fabricants també tenen dret a viure, no?- i miri’m amb millors ulls. Serem bons amics. N’estic segur.

Li demana de tot cor el seu col·laborador, admirador i (si vosté ho vol) amic.

AMSTRAD COMPUTER

Barcelona, 1 d’abril de 1986

 

  1. M’has fet recordar velles històries, vaig ser un dels que vaig fer de mitjancer entre Amstrad i l’AELC, per tal que els escriptors poguessin tenir una rebaixa. Ep, sense cobrar cap comissió ni directa o indirecta.
    I força escriptors, d’alguna manera es van posar en contacte per tal de resoldre problemes, normalment menors. Menors per a mi, no tant per a l’afectat com per exemple en Josep Maria Benet i Jornet, que ja a les acaballes de la vigència de l’Amstrad, va perdre els fitxers de la «Bíblia» de la sèrie Poblenou que estava preparant. Afortunadament, un programa «màgic», va poder recuperar el text.
    O en Jaume Fuster, que li van instal·lar una memòria amb una pota del xip rebregada que li provocava errors intermitents… O en Gonçal Castelló, que a la seva edat va ser un alumne aplicat, i va entendre ràpidament com havia de treballar amb l’ordinador.
    Val a dir, que tot i haver recomanat el PCW, personalment no el vaig fer servir mai. Però només vaig convèncer de la meva opció personal a dos amics escriptors que em van creure quan els vaig explicar que si es comptava el preu de les hores de feina, abans d’un any sortia més barat emprar un Macintosh —que molts opinaven que era un ordinador de rics—. Per cert que els dos ho continuen fent trenta-i-escaig anys més tard.
    Sí, cert que treballar amb documents una mica llargs amb un Amstrad, era un pèl lent —amb l’ampliació de memòria millorava molt—. Però no més que treballant amb un PC amb el programa Wordstar que era el de moda a l’època de l’Amstrad.

Respon a Jordi Domènech i Arnau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!