Totxanes, totxos i maons

Reprenc el fil del que escrivia aquí mateix fa pocs dies a propòsit de la traducció del Quadern Gris que va sortir a Itàlia el mes passat.

Encara no he pogut entrar a comparar la versió original catalana amb la italiana, cosa que penso fer tan bon punt disposi d’una mica més de temps, però sí que he pogut fer unes quantes aproximacions a l’edició del llibre.

Aproximacions que m’han permès detectar alguns detalls xocants.

Començo per la pàgina de crèdits i més exactament per l’apartat referit als drets de reproducció.

Un apartat que esmenta els drets adquirits el 2025 per ‘I Due Estendardi, S. r. l. Milano’ que és el nom de la societat a què pertanyen les Edizioni Settecolori, el segell sota el qual s’ha publicat el volum (vegeu aquí). Tot seguit hi ha dues referències més pel que fa als drets de l’obra.. Una diu textualment ‘1966 Josep Pla, Eredi di Josep Pla’, és a dir els hereus de l’escriptor, i una altra que diu ‘1966 Editorial Selecta, Barcelona’.

Una referència ben estranya perquè omet completament Edicions Destino, que és la marca que acull tota l’Obra Completa de Pla.

Quant a l’acollida d’aquesta edició a la premsa italiana fins ara he detectat tres referències: una ressenya de Tomasso Pincio en el suplement setmanal ‘Venerdì’ del diari ‘La Repubblica’ del 9 de gener titulada ‘Josep Pla se il finto diario è un’opera d’arte’ (‘JP si el fals dietari és una obra d’art’); una altra de Maria Vittoria Calvi al diari ‘Il Manifesto’ de l’11 de gener titulada ‘Josep Pla, nemico del suo tempo’ (‘JP, enemic del seu temps’) i encara una tercera publicada al Corriere della Sera del 28 de desembre titulada ‘Un diario di gioventù lungo sessanta anni’ (‘Un diari de joventut al llarg de seixanta anys’) signat per Elisabetta Rosaspina que dedica un munt de comentaris molt elogiosos al llibre… no exempts d’alguna relliscada com quan diu que després del pas fugaç de Pla per la direcció de La Vanguardia española els primers mesos de 1939 va renunciar a continuar fent costat a aquell règim hostil a la cultura catalana i va preferir continuar la seva producció editorial retirant-se (glups!) a Cadaqués.

Pel que fa als autors de la introducció i de l’epíleg de l’edició —Andrés Trapiello i un tal Íñigo Balboa, respectivament– resulta que aquest Balboa és un personatge relacionat amb la col·lecció de novel·es amb les aventures del Capitán Alatriste escrites per Arturo Pérez Reverte. Individu de conegudes posicions vers el nostre país i amb limitacions (o desinterès) que no es molesta gaire a dissimular. Com quan, per exemple, atribueix a Pla la redacció d’uns quants retrats d’artistes entre els quals excel·leix ‘Vida de Morales’, 1922, una referència delirant a la ‘Vida de Manolo’ que Josep Pla va editar el 1928 a les Edicions La Mirada de Sabadell.

Acabo ja tot reiterant el plany que feia en l’apunt anterior: atès que aquest ‘Quaderno grigio’ l’ha traduït una professional com la senyora Stefania Maria Ciminelli que, si hem de fer cas al que diu la Viquipèdia, resideix a Barcelona des de 1992, ¿no hauria estat possible suggerir a l’editorial uns quants noms d’autors d’aquí més propers a l’esperit de Josep Pla per escriure la presentació i l’epíleg?

Ho pregunto, només, eh.

I ja se sap que preguntar no és ofendre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!