Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El telèfon mut

La primera cosa bonica del dilluns 2 de maig de 2022 és, encara que costi de creure, quan el telèfon deixa de sonar. És aquell famós terror dels que han estat poderosos, o gairebé. Tinc molts amics que, per raons d’edat o per circumstàncies de la vida, han hagut de deixar la poltrona a la qual s’havien acostumat des de sempre, o gairebé. Quan els pregunto en què noten el canvi em responen ‘ja no em truca ningú’. Ho entomen amb tristesa: com si fos el balanç final d’una quimera.

Procuro esforçar-me a convèncer-los que és millor el que ara tenen i que el que compta de debò és tot el que els queda encara per endavant. Potser els ho dic perquè he tingut una vida plena de ziga-zagues i estic acostumat a pujar i baixar de posició, a rebre cent trucades diàries, després dues, després encara cent deu, després una. I no és mala cosa: en les temporades de silenci saps que qui et truca és perquè vol parlar amb tu, sense demanar-te res. Ara recordo que fa uns quants anys en una convenció em vaig trobar un paio que se’m va presentar així: ‘Molt de gust, soc Caio Sempronio, responsable d’operacions comercials de la zona oriental amb delegació per a la innovació i sub-llicència pel producte acabat’. Vaig donar-li la mà i li vaig donar només el meu nom: ‘Gabriele’. Em va mirar com si fos un fantasma, una aparició. No m’ha trucat mai. Però si m’assabentés que ha perdut la responsabilitat, la delegació i la sub-llicència li trucaria. Potser encara podríem fer una partida d’algun joc, ell i jo…

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’òrgan

La primera cosa bonica del dimecres 4 de maig de 2022 és la nit d’un dia festiu en aquella espècie de catedral buida que és un hospital en silenci mentre s’està a l’espera d’un miracle laic: l’arribada d’un òrgan. Ni tan sols ‘Reparar els vius’ -aquella extraordinària novel·la de Maylis de Kerangal (*)– havia estat capaç de descriure millor els protagonistes d’aquesta cerimònia de la vida. Perquè d’això precisament es tracta: de viure. Els metges, amb els seus gestos estudiats i repetits, sempre precisos i immutables; el pacient amb la seva fe en una forma de resurrecció; el donant, ja lluny, integrat en una dimensió que per a nosaltres és inconcebible; els familiars de l’un i de l’altre, lligats per l’angúnia de l’espera i la voluntat d’imaginar; el transportista, atent i concentrat en un recorregut en el qual no hi pot haver cap incident, cap ni un. I en el centre de l’escena, dintre d’un contenidor fred, tot esperant un cos calent, l’òrgan. Quan parlem de l’instint de supervivència tots creiem que resideix en el cervell ja que és el que dona les ordres a la resta perquè faci la tria que, en situacions extremes, sigui més convenient per mantenir viu el cos. Però en realitat qualsevol part de nosaltres està preparada per lluitar per a la seva supervivència i -vet aquí el que em sembla fonamental- encara que ja no hi siguem. L’òrgan passa d’un cos a l’altre, d’una persona a l’altra, substitueix la imminència del final amb un nou començament, s’inclina cap al seu predecessor com si li fes una abraçada en el límit, suporta l’extirpació i la nova connexió i de seguida comença a lluitar per la vida: la del desconegut i la pròpia. Salva un ésser humà per salvar-se a ell mateix. És la transmigració dels cors, dels fetges, dels ronyons sota aquest cel tan obscur…

(*) La versió catalana del llibre -guanyador, per cert, del Premi Llibreter de 2015- és aquesta.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La bellesa salva

La primera cosa bonica del dijous 5 de maig de 2022 és que la bellesa pugui salvar tot evitant una acció violenta. ¿En voleu una prova? Feu una caminada pel passeig marítim de Rimini. No hi anava des de feia un munt d’anys i em vaig trobar un dia, de bon matí, poc després de la sortida del sol, en el tram històric que va del Grand Hotel a la plaça Kennedy. No l’hauria reconegut perquè s’ha convertit en un zona només per a vianants, plena de passarel·les, ponts, parterres i espais per a tot tipus de jocs. Els cotxes ni s’hi acosten i la gent camina a diverses velocitats contemplant tot el que els envolta, no només cap endavant.

És com una petita High Line novaiorquesa, però a la italiana, que suscita l’eterna pregunta: ‘¿Per què no es fa una cosa similar a Roma? En el Lungotevere, per exemple.’ Cert, però a mi l’aspecte que m’interessa és un altre. Mentre passejo veig un local que abans es deia Bar Blue Line. Allí, el 1990, varen assassinar un jove tunisià. Es va dir que ho havia fet la banda del Fiat Uno Blanc, més de trenta anys després tot són dubtes perquè l’arma que es va fer servir era diferent, però poc importa ja.

El cert és que si el 1990 el passeig marítim hagués estat, com ara, zona per a vianants el cotxe dels assassins, un Fiat Uno o potser un altre model, no hauria pogut passat mai entre els parterres i els espais de joc i el jove tunisià no hauria mort. Ni allí, ni aquella nit, ni potser mai. Pot semblar un raonament sense gaire lògica, però en te una. I de ferro: on hi ha bellesa la brutalitat és molt menor.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!