Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El retirat

La primera cosa bonica del dimecres 20 d’abril de 2022 és l’escriptor retirat, aquell que abandona la ciutat i la vida mundana, que no va a còctels ni a presentacions i s’aparta de tot. És una figura ideal que em provoca una espècie d’enveja sana en el sentit que el trio com a model i espero poder imitar-lo algun dia. El retirat se’n va de la metròpoli i de la capital. Tria una casa ben allunyada, a províncies o en algun llogarret encara més remot. Redescobreix el paisatge de les estacions. Es fon amb la Natura, si és laic; amb la Creació, si és creient. Després de relacionar-se amb un munt de persones i de coses, de viatjar, lluitar i pagar comptes no és que ara es llepi les ferides, més aviat busca un sentit més elevat. Prova d’enfilar-se en el graó de dalt. A ocupar-se, en pensaments i escrits, de qualsevol afer que estigui per damunt de la política, els conflictes, l’actualitat. I mira que n’hi ha, de matèria. Persegueix una escriptura que faci el mateix salt de qualitat, que li surti espontània, immediata, sense artificis. No fa piulades, no va a recollir cap premi, llegeix més del que escriu (abans era a l’inrevés). No envelleix, madura. Esdevé part de les coses, les entén. És una evolució de l’espècie. I tanmateix, si el telefonessin per saber el seu parer sobre el professor Orsini (*), m’agradaria tant que no despengés…

(*)  El professor Alessandro Orsini s’ha fet molt famós a Itàlia per les seves declaracions a la televisió sobre la guerra a Ucraïna. Vegeu, per exemple, aquí  i també aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Avui és un nou dia

La primera cosa bonica del dijous 21 d’abril de 2022 són els que profetitzen calamitats, sobretot si tenim en compte que fins ara hem sobreviscut a tots els apocalipsis que ens han anunciat. Són, precisament, ells els qui ens injecten esperança. Fixeu-vos, per exemple, en aquest que és conegut com ‘el vident de Texas’. Ja cal una dosi ben alta de bon humor per imaginar-lo allí, entre ramats i cowboys, endevinant. Es diu Horacio Villegas i diuen que és molt fiable perquè el 2015 va anunciar la victòria de Trump, cosa que també va fer altra gent; jo, per exemple, tot i que de seguida m’ho vaig treure del cap. Ara pronostica que la fi del món arribarà el proper 13 de maig. Vaja, d’aquí a tres setmanes. La situació és, efectivament, seriosa, desesperada fins i tot en algun cas, però l’existència de gent com el vident texà ajuda a creure que podrem superar-ho tot.

Es el fet de llançar una ‘deadline’ (literalment una línia mortal) i sortir-se’n airosament després el que ens permet tirar endavant amb confiança. No en nosaltres mateixos, no en les nostres capacitats, sinó en el rodolar de les pedres, en el girar de la Terra, en l’instint de supervivència, si no de l’espècie, de l’univers. Res més. Si en Villegas hagués dit ‘Dia arribarà’, tindria raó. Afegint-hi una data la caga. Tot i això estic convençut que ell ho sap i que tot això ho fa per nosaltres, perquè quan ens despertem el dia 14 puguem dir: ‘Avui és un nou dia’.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!