Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El món gira

La primera cosa bonica del dilluns 21 de març de 2022, primer dia de la primavera (i tant de bo que coincidís amb el final del nostre malestar), és la reedició d’una de les millors novel·les escrites mai sobre Nova York. Colum McCann n’és l’autor. La veritable cosa bonica és, de fet, el canvi de títol. El nou -‘Deixeu que el món vagi girant’- és molt més fidel a l’original. Primerament es titulava ‘Un petó per a tothom’ i, tot i sabent que provenia de l’Himne a l’Alegria, costava d’entendre què volia suggerir-nos.  Hem de deixar que el món giri: ‘Totes les vides que podrem viure, totes les persones que mai coneixerem o de les quals mai tindrem notícia són per tot arreu. Això és, precisament, el món.’ (*)

Només els bojos, els dictadors o algun petit sindicalista del mal poden pensar que el món gira, sí, però al voltant dels seus punts de vista o interessos personals. Deixar-lo girar no és rendició, és l’art de l’existència, el reconeixement d’una finalitat superior. La frase completa, extreta d’un poema de Tennyson, és: ‘Deixa que el món vagi girant en remolins infinits a través dels ressonants solcs del temps’. Cada òrbita és una forma de perfecció. Hi ha qui canvia el títol i no toca el contingut, hi ha qui canvia el contingut i manté el títol. I el món va girant.

(*)  Com podeu suposar, Romagnoli es refereix en tot moment a l’edició italiana del llibre de Colum McCann que aquí només s’ha editat en llengua del 155 (aquest).

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Riure’ns dels tirans

La primera cosa bonica del dimarts 22 de març de 2022 és riure’ns dels tirans, perquè significa que vivim encara en un país lliure, en el qual es poden llegir llibres com ‘Converteix-te en un tirà’, d’Antonio Losito (*) i anar pensant en unes quantes aplicacions. ¿Com podeu distingir en quina situació us trobeu? La prova del foc, segons l’autor, és que en un país lliure pots escriure a les parets ‘dictadura sanitària’, i en un règim tirànic no pots dir res que no sigui “Bongo la, Bongo cha cha cha” (**). La cosa realment extraordinària és que el dèspota és ridícul: es vesteix de Batman, té la cara de Kim Jong-il, contracta Al Bano i Romina, dorm en llits estranys i amb estranyes companyies, s’engreixa molt durant el seu mandat, es fa fotografiar mentre fa carícies a un cadell i quan li demanen alguna definició d’ell mateix diu, com Nayib Bukele a El Salvador (***), coses del tipus “soc el tirà més atractiu del món”. Després, quan desencadena la fi del món, diran d’ell: era un malalt, un dement.

¿No s’intuïa ja abans, quan cavalcava amb el pit nu? Antonio Losito ens avisa: els símptomes hi són tots des del començament. Una part molt curiosa que podríem tenir recopilada d’aquesta genteta només que se’ls hagués acudit treballar i no a manar, seria el seu perfil a Linkedin. Posem, per exemple, el de Kim Jong-il. Àlies: més de quaranta, entre els quals ‘Raig de Sol que et Guia’ i ‘Gran Home Protagonista de Proeses’. Experiència: líder del país més aïllat del món. Especialitat: segrest de persones. Fites aconseguides: a les tres setmanes ja sabia caminar… cap al precipici, amb tots els seus súbdits. Fan riure, sí. Però, ¿com és que més d’una tercera part de la població mundial viu sota el domini d’algun d’aquests espècimens? ¿per què des de l’inici de la pandèmia la democràcia s’ha deteriorat en vuitanta països (sobre un total de dos-cents). Algú deia: una rialla els enterrarà a tots. ¿Segur? Doncs quan hàgiu acabat de llegir i de riure, agafeu una pala. Potser us servirà.

(*) El llibre d’Antonio Losito (ara com ara només en italià) és aquest.

(**) Cançó que Caterina Valente va fer molt popular a Itàlia durant els anys 60 i que s’ha recuperat recentment gràcies a la darrera pel·lícula de Batman (vegeu aquí).

(***) Entreu aquí i sabreu més coses sobre aquest individu.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!