Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El monòleg de Giorgio

La primera cosa bonica del dimarts 8 de febrer de 2022 és el monòleg que va fer Giorgio Marincola a Ràdio Baita (*), els primers mesos de 1945 després de caure presoner dels alemanys. En els temps actuals hi ha un munt de monòlegs que ens arriben exageradament inflats: sobre el sentit de la nació, sobre els valors, sobre la pàtria. Cap, però, amb el nivell del que va pronunciar Giorgio, l’home que va passar a la Història com ‘el partisà negre’. De fet, havia nascut a Mogadiscio, de pare italià i mare somali. Va créixer a Calàbria i després a Roma, on va estudiar medecina. Es va allistar a les forces britàniques i va col·laborar en l’organització d’uns quants atacs als nazis. Quan va ser capturat el van portar davant dels micròfons d’una emissora amb seu a Bielle perquè llegís un missatge que convidava els resistents a la rendició. Va esperar que el pilot vermell s’encengués i va començar el seu discurs: “Sento la pàtria com una cultura i un sentiment de llibertat, no com una taca de color concret damunt d’un mapa. Pàtria significa llibertat i justícia pels pobles del món…” Se li varen tirar al damunt, interrompent l’emissió. La valentia és un estat de gràcia quan s’està sota pressió. El 4 de maig de 1945 el varen matar les SS, amb la guerra ja acabada (títol, per cert, de l’espectacle que li va dedicar l’Assemblea Teatro, de Torí). Va dir i va fer el que calia, l’acció justa en el moment oportú. Davant d’un micròfon, certament, però no amb la intenció de fer-se famós.

 (*) Trobareu més informació sobre Giorgio Marincola i els seus últims dies aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

La porta i la portalada

La primera cosa bonica del dimecres 9 de febrer de 2022 és la transformació de Sammy, que es va empobrir a causa de la pandèmia i que poc després va canviar la seva sort perquè va saber trobar la felicitat. Des de fa dos anys vaig buscant aspectes positius de la Covid i sovint em trobo amb històries com aquesta, publicada al New York Times.

Sam Pritchard, de 61 anys, es dedicava a la missatgeria ràpida amb tant d’encert que de seguida va poder muntar una empresa amb 25 treballadors. Tot i això, encara pedalava cent quilòmetres cada dia per repartir paquets pels carrers de Manhattan on, damunt de dues rodes, poses la vida contínuament en risc. La pandèmia, però, va acabar amb la seva empresa perquè es dedicava a servir oficines i negocis i amb el teletreball ja no es necessitava la missatgeria.

El seu amic Tony, amb el qual de tant en tant es divertia tocant, ell l’orgue, l’altre el baix, es va morir fa dos anys, a l’inici de la pandèmia. Sempre li deia: ‘No es pot ser tan egoista, Sam; no vols tocar al carrer i la gent té dret a escoltar-te”.

Finalment ha liquidat l’empresa i li ha fet cas: es reparteix entre Grand Central Station i el túnel de la metropolitana. I com que resulta que ho fa bé, músics de renom sovint li fan d’acompanyants. Entre els seus fans hi ha actors com Bill Murray. Li proposen contractes per actuacions al vespre en els locals que tornen a obrir. Sovint diem “Es tanca una porta i s’obre una portalada” d’una manera que sembla que el mèrit l’atribuïm al destí, confiant en la seva intervenció encara que ens provoqui un trauma. Però el que de debò hauríem de dir és “Tanquem una porta i obrim una portalada”.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

NO-stàlgia

La primera cosa bonica del divendres 11 de febrer de 2022, un nou dia ja sense màscares pel carrer, és saber evitar caure en la trampa de la nostàlgia, allò de ‘què bé que estàvem abans, i abans d’abans i sempre abans’.

Ara que sembla que s’acosta el final fóra bo que no idealitzéssim el trajecte recorregut. Té raó l’escriptor Gospodinov quan diu: ‘Aquest virus és una màquina del temps: ens fa sentir nostàlgia d’un món que fins fa poc odiàvem’. Què és el que enyorem? Els embussos de trànsit? Els transports públics atapeïts de gent? La feina estúpida i les tafaneries al voltant de la màquina del cafè? O potser la retòrica de les abraçades: notem a faltar el contacte amb semi-desconeguts al final d’un sopar a casa d’algú? També hi ha l’evocació en sentit contrari dels fetitxes d’aquest dos anys: la bellesa dels carrers buits de vehicles, les jornades laborals connectats des de casa, la vida amb la família sense estranys al voltant…

Té molta raó Lucrezia Ercoli a ‘Filosofia della nostalgia’ quan diu que el passat és una pseudo-història. I Milan Kundera era molt agut quan ens explicava que la llum vermellosa de la posta de sol ho il·lumina tot amb la fascinació de la nostàlgia: fins i tot la guillotina. Cada nostàlgic és un perillós absolutista perquè no hi ha hagut cap edat d’or: senzillament es tracta d’afrontar el futur carregant en el sarró les poques coses bones de debò que ens ha deixat el passat. Tots els passats: el més proper i el remot.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!