Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Papa, respon

La primera cosa bonica del dimarts 11 de gener de 2022 és imaginar la resposta del papa Joan Pau I al missatge que un fidel li adreça a l’església de Canale d’Agordo (Vèneto), el poble on va nàixer l’any 1912. Hi vaig anar un matí de gener i en el llibre de dedicatòries vaig trobar això: “Estimat Papa, tu que ets en contacte directe amb Nostre Senyor, fes que intervingui per allunyar el dimoni que s’ha apoderat dels nostres governants i fes que s’acabi aquesta dictadura i que la vida torni a ser com abans. T’ho demana el teu fidel servent”.

Com gairebé tothom, d’Albino Luciani conec força bé el seu final, però el que de debò m’apassiona és l’inici: la pobresa, l’almoina que demanava quan tenia cinc anys durant la invasió de la seva terra, l’experiència de viure dues guerres, l’emigració dels pares, la -diguem-ho així- ingenuïtat i l’originalitat que el caracteritzaven, una espècie de rectitud arcaica, el pes de qui porta el nom de tres germans morts abans.

Francament desconec si la súplica del ‘fidel servent’ li ha arribat, però m’agradaria veure-li la cara mentre va llegint això del dimoni i de la dictadura -ell, que va viure l’opressió austríaca, dues guerres i el nazi-feixisme- i s’acosta al ‘contacte directe’ tot mormolant ‘Déu meu…’

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

La mare en el brandy

La primera cosa bonica del dimecres 12 de gener de 2022 és posar la mare en el brandy, tal com va fer el nou alcalde de Nova York el dia que va jurar el càrrec. Dintre d’una copa de brandy, més exactament. A Itàlia diríem que ha jurat sobre la fotografia de sa mare. En realitat, la imatge estava estampada en el recipient. El nom americà de l’objecte és ‘sniffer’ i és aquell tipus de copa panxut coneguda també com a ‘Napoleó’ i que sol portar fins i tot una N daurada sota una corona. Una bonica venjança: de l’emperador a una humil dona negra que mai de la vida s’hauria imaginat que arribaria a tenir un fill alcalde.

D’entrada semblava com la mare de Woody Allen a ‘New York Stories’, que treu el cap entre els núvols per continuar xerrant amb ell. De fet, uns quants decennis enrere era un costum, si més no a Amèrica, d’estampar les imatges de les persones estimades en els objectes habituals. Les fotografies eren rares i costoses: no se’n podia fer, com ara, una cada segon i corregir-la, suprimir-la o retocar-la. D’aquelles imatges se’n feien usos que avui poden semblar insòlits o estranys: es regalaven com a felicitacions de Nadal amb els infants al costat de l’arbre empolainat. A la vaixella s’hi posaven rostres de dona que a mesura que menjaves la sopa anaven apareixent al fons del plat. A la caixa dels rellotges s’imprimia el rostre del marit quan era lluny de casa treballant. Aquelles imatges esdevenien records. Sobrevivien a la ruïna del present. Eren l’arqueologia del futur: pel dia que tornis, crescut, quan te n’hagis sortit. Una dedicatòria amb la signatura escrita amb tinta simpàtica. I que, tanmateix, encara hi és.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

Voteu la papallona

La primera cosa bonica del divendres 14 de gener de 2022 és una recomanació per al retrat robot dels líders del futur (fins i tot del Quirinal (*), si us sembla bé): No la força, sinó la vulnerabilitat; necessitem gent que sàpiga guarir.

Comparteixo plenament un article que he trobat a la xarxa publicat a la revista ‘Vida i Pensament’. L’escriu la filòsofa Valeria Cantoni Mamiani i es titula ‘Els líders del futur? Forts en la vulnerabilitat’. Demana una classe dirigent de ‘reparadors’, de gent que atengui els problemes arran de terra. Diu: “Necessitaríem assumir la vulnerabilitat no com un factor de feblesa, sinó de força. La que ens apropa a la nostra finitud i ens obliga a canviar, a transformar-nos. Quan la vulnerabilitat afavoreix la transformació, el lideratge es troba davant d’una cruïlla: mantenir un estil i una idea vertical, patriarcal i conservadora o obrir-se a formes inclusives, obertes a escoltar els altres, capaces de procedir de manera horitzontal enmig d’un món canviant. El lideratge autoritari, basat en el principi de la solitud del poder i de les decisions emanades des de dalt, no és un model adequat per a temps de desorientació, complexitat i ràpides mutacions. Es necessiten lideratges guaridors, sensibles, que parteixin del convenciment que l’individu i el sistema són fràgils. Que basin les decisions en la confiança, més que en el control.”

I jo afegeixo: en el currículum del líder es busca no pas la seva condició d’inoxidable, sinó la ferida; no la capacitat de manar, sinó la de sentir empatia. En les cèl·lules de la seva imaginació el cuc ja es veu papallona: va més enllà dels seus límits, però els coneix. Voteu les papallones que saben que, abans, han estat cucs.

(*) Romagnoli es refereix a les properes eleccions al càrrec de President de la República, que té la residència oficial al Palau del Quirinal, a Roma (vegeu aquí).

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!