Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

27 de novembre de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (78).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

La veu

La primera cosa bonica del dilluns 22 de novembre de 2021 és la veu humana que t’arriba des d’aquell pou sense fons que és el ‘call center’ d’una companyia aèria i que et resol un problema: depenem sempre de la gentilesa dels desconeguts. Cada vegada que truquem a un número 800 som com el Petit Polzet perdut en el bosc. Hi ha aquella veu automàtica que ens proposa camins per seguir encara que cap ens porta a casa o al lloc que busquem. Continuem movent-nos per aproximacions fins a la cruïlla següent, on ens sentim més perduts que abans. Implorem una veu humana pitjant el 0 o tal vegada el 9, però la resposta és sempre la mateixa: tria no correcta. Ens acollim als braços de l’atzar, que és el menys indicat quan entremig hi ha una necessitat. Poso un exemple: has de volar als Estats Units i quaranta-vuit hores abans de la sortida et diuen que has de complimentar un nou protocol que es diu “attestation”. El busques a la pàgina web del govern americà, però no estàs segur que el que hi trobes sigui el que et demanen: sis pàgines en anglès, dos apartats, diversos paràgrafs, i més d’un força preocupant. S’hi parla de quarantena, d’auto-aïllament. T’instiguen a marcar la casella que correspongui. Demanes ajuda al buit. Et diuen ‘ha de ser d’aquesta manera’ o ‘què és el que no entén?’. Al tercer intent, però, t’arriba la veu salvadora d’una dona de nom Michela que et diu: ‘Ho comprovarem i de seguida li trucarem’. Penso: bona nit i tapa’t. Però no, tres hores després el miracle: Michela té totes les explicacions, ha consultat a la superioritat, aclarit interpretacions i definit controls. Et rescata del pou i t’instal·la a l’avió. Un agafador un el buit.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Acció de Gràcies

La primera cosa bonica del dijous 25 de novembre de 2021 és, com cada quart dijous de novembre, el Dia d’Acció de Gràcies. Cadascú trobarà els seus particulars destinataris. I si no els troba voldrà dir que no ha estat gaire atent. Torno a Nova York per celebrar-lo després d’un any d’absència.

Gràcies a la ciència que ha sabut trobar defenses contra la pandèmia, cosa que ha permès obrir novament les rutes pels cels. A la tripulació de l’avió, atents com mai, tots amb la impressió d’estar vivint un alliberament. Dubtant si celebrar o no el mal menor (Voleu un consell? Feu-ho, sí. I tant!). Gràcies a la portera que ha tingut cura de les plantes abandonades durant vint mesos i ha evitat que es morissin (hi ha tota un simbologia en el gest).

Gràcies al metge que, després de tantes promeses falses segons les quals tot acabaria bé, al final de la visita li diu al pacient: tot va bé. I li recorda la necessitat de pensar-hi si es deixa atrapar pel pessimisme o la impaciència.

Gràcies al guix trencat de Tamberi (*): cadascú té un carrer assignat a Tokyo, encara que no tothom sap trobar-lo. Però ara som aquí i ens hi quedarem una estona més encara.

Gràcies als que cada matí fan de l’acte de llevar-se una conquesta similar a la de l’home a la lluna. Una conquesta que mai ningú no gosarà posar en dubte.

Com era aquella cançó? ‘Gracias a la vida / que me ha dado tanto’. Exacte. Potser no us la cantaré, però el sentit és aquest. 

 (*) Trobareu més detalls sobre aquest ‘guix de Tamberi’ aquí.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

La llei d’Eddie

La primera cosa bonica del divendres 26 de novembre de 2021 és la llei d’Eddie (no la de Murphy), una modesta proposta relacionada amb la normativa electoral i encaminada a modificar l’edat per poder votar. Sopàvem a casa d’uns amics a Roosevelt Island. Criticaven els joves que omplen les places els divendres a la nit i discutien sobre la idoneïtat de consentir-los votar a partir del 16 anys. Alguns remugaven perquè els adolescents no poden adreçar el món; la seva feina, en tot cas, és oposar-s’hi. Uns altres eren favorables ‘per ampliar l’espectre de la població que prenia les decisions’, deien.

Després va intervenir Eddie, un silenciós fumador de qualsevol cosa que es pugui cargolar i embotir dintre d’una cigarreta. I va dir-hi la seva: la llinda dels 18 anys està molt bé i no convé abaixar-la. El que sí que cal abaixar, en canvi, és el límit de l’altra punta (que ara és la mort) excloent de les urnes els qui hagin superat els 78 anys. Un arc, doncs, de seixanta anys per pronunciar-se. Abans i després: res.

I no ho va justificar pas amb l’argument de la senilitat: estava d’acord que hi ha persones de 80 anys que són brillantíssimes. Però la certesa de tenir poc temps per endavant no els acaba de comprometre suficientment. Pensen massa en la curta distància, recorden també massa i de manera angoixada. I la visió de com serà el món d’aquí a vint anys els importa més aviat poc. Es va fer un silenci. Va costar molt que algú hi posés cap objecció. Potser perquè, diguem-ho tot, Eddie és un vell republicà i aquell sopar es feia en honor seu: complia 79 anys.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!