Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

20 de novembre de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (77).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Aquell bon noi

La primera cosa bonica del dilluns 15 de novembre de 2021 és Ray Liotta, aquell bon noi, actor infravalorat que sempre (o gairebé) ha fet dos papers que ara interpreta alhora en la mateixa pel·lícula. El seu rostre és conegut des que Scorsese el fes famós (*). Sempre li ha tocat fer de guàrdia o de lladre; policia (generalment corrupte) o mafiós (destinat a acabar malament). S’ha engreixat, ha perdut cabell i ha mantingut aquella llum en la mirada de jove despert, però impacient per perdre’s. Finalment apareix a ‘The Many Saints of Newark’, la preqüela dels Sopranos i… sorpresa! En començar és un ‘capo’ mafiós vell, violent i que no sent respecte per res ni per ningú. Passat el primer terç del film es mor i es ‘reencarna’ en son germà bessó, que és a la presó. Liotta canvia d’expressió, baixa dos tons i allarga les pauses: és un pres zen que llegeix textos budistes i només escolta jazz. Aconsella al seu nebot, ho comprèn tot, però està sol en el centre de la terra i els altres ho saben. Alguna cosa així ens hauria de passar a tots; però no al plató, a la vida. Una segona possibilitat. Reencarnar-se en algú més evolucionat sense haver de passar pel tràngol de morir-se. Créixer. Millorar. Ajudar. I no depèn del director ni del guionista. Depèn de nosaltres.

 (*) La pel·lícula, de la qual hi ha versió en català, es diu ‘Un dels nostres’ i aquí en trobareu més detalls.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

El client

La primera cosa bonica del dimarts 16 de novembre de 2021, o si més no la que m’inspira més tendresa, és la incomoditat dels homes que entren en una botiga de roba i els atén un dependent. Els veig com primerament miren l’aparador, amb fingida indiferència, dissimulant el desig perquè el consideren inapropiat. Entren a la botiga amb neguit, com si els arranquessin una dent. S’escuren la gola. Estosseguen. Indiquen amb el dit el que volen. Miren cap a terra. Pensen que tot allò que estan fent és molt poc viril. Que a un home li ha d’estar bé qualsevol camisa, sense haver de discutir ni el teixit ni el color. Molts hi van amb la dona que, o parla sempre per comptes d’ells, o no ho fa mai, però s’expressa amb un gest del cap, avall o a un costat, que val tant com el polze alçat o caigut d’un emperador. Alguns envien directament la dona que torna amb tres peces de tres talles diferents per emprovar-se-les i descartar les que no van bé. Uns altres només van a grans magatzems on no hi hagi dependents perquè ser atès per un ésser humà i sortir sense haver comprat res els provoca una espècie de torbació moral. Estic segur que Jeff Bezos (*) és un d’aquests, per això ha creat el colós de la venda ‘on line’.

 (*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

Viatgers solitaris

La primera cosa bonica del divendres 19 de novembre de 2021 és el viatger solitari. Aquest és el títol del llibre que aplega les entrevistes fetes a Pier Vittorio Tondelli, també d’un altre de Kerouac i, alhora, és una plàcida condició existencial. Molts, però, no opinen el mateix. Deia Tondelli: “Quan viatges sol et sents ridícul i desarmat i petites rutines quotidianes esdevenen gairebé impossibles”. És un punt de vista. El meu, en canvi, és que essent dos el quòrum s’obté ràpidament i s’ha acabat el bròquil, però que en solitari vius unes vacances dintre de les vacances. Ningú no t’ajuda, però és un exercici que val la pena. Tot aquell silenci és un mirall que permet que t’escoltis i miris cap a dintre treu. No et relaxes, actives els senyals d’alarma, fas veure que mires cap a la dreta mentre controles l’esquerra. Jugues amb el desconegut.

Un viatger solitari és sempre una curiositat. A l’autobús de l’aeroport es pregunten quins motius tindrà per desplaçar-se d’aquella manera, desaparellat i sense portar al damunt l’uniforme d’una professió, vestit amb roba lleugera. Menjar sol, sense un mòbil o un llibre damunt la taula, seure a la barra d’un bar i contemplar els altres a través del mirall, entre les ampolles, és com examinar el món, una manera d’intentar reconèixer els altres abans d’haver-los conegut. Els viatgers solitaris mantenen les distàncies entre ells, com illes en un arxipèlag: properes, però amb el mar per entremig. No és trist viatjar sol. El que és trist és no tenir ningú que t’esperi. Bon viatge.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!