Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (68).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
Proves de coratge
La primera cosa bonica del dilluns 13 de setembre de 2021 són les proves de coratge a què som sotmesos al llarg de la vida. De qualsevol vida. Hi pensava a la platja mentre veia un infant molt petit que, empès a la força pels seus pares a entrar a l’aigua, xisclava i es resistia enèrgicament. Tot i això ells, sens dubte amb amor, continuaven intentant submergir-lo, ‘pel seu bé’, perquè s’hi habitués, agafés confiança o estigués preparat per afrontar el desconegut, un dels molts desconeguts que la vida li reserva. Després haurà de plantar cara a la foscor sense cap llumeta d’avís ‘perquè així et faràs gran’. Pujar a un avió sense acompanyants, amb un cartell al coll com aquell dels objectes perduts i la mà d’una hostessa damunt l’espatlla ‘perquè els pares teníem altres compromisos’. El coratge de conduir artefactes amb rodes, de saltar al buit des de no sé quina alçada (per què?) fixat a un ganxo o en una llanxa pneumàtica. De fer-se certs exàmens invasius o que requereixen estar tancats (quant de temps?) dintre d’un cilindre. M’he quedat a contemplar l’infant (que continua resistint-se a l’aigua) i em pregunto si totes aquestes proves són entrenaments útils o si, al contrari, no podem anar més enllà de les nostres limitades capacitats i, per tant, no val la pena d’afrontar en solitari el que és important perquè, quan sigui el moment, ja ens arribarà sense necessitat d’anar-lo a trobar. La vida és llarga i plena de mars imprevisibles. Quan arribi la darrera onada segur que ens agafarà desprevinguts. M’he preguntat el perquè, però desconec la resposta. Només em quedaré tranquil quan, per una o altra raó, el nen deixi de xisclar.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
——————————————————————————————-
El poder dels llibres
La primera cosa bonica del dimecres 15 de setembre de 2021 l’ha explicat a Mantova l’escriptor americà Colum Mc Cann i té tant de bonica com d’horrorosa. En un cert moment li va venir al cap, no sap exactament per què, el record de Diane Foley, mare de James, periodista americà segrestat a Síria el 2012 i decapitat dos anys després en directe per un anglès convertit a la causa d’Estat Islàmic. Diane li havia fet arribar a Mc Cann algunes fotografies de seu fill presoner, i una en particular en què apareixia James Foley llegint un llibre. Un llibre seu. Tot un profund impacte al cor, veure un home que morirà poc després i sentir-lo encara proper, lligat a les teves paraules. Aquella cosa extraordinària que és el poder dels llibres, confirmada amb aquesta imatge. Tots els que hem estat infants solitaris (i solitaris adults) hem viatjat gràcies als llibres a altres mons, oblidant el que teníem -i, sobretot, el que no teníem- al nostre voltant. És un recurs extrem i que mai falla, una hipnosi a l’inrevés: obre bé els ulls, llegeix i seràs en un altre lloc. Eficàcia garantida. Si el llibre funciona et pots evadir de qualsevol indret o situació. Fins i tot d’una cel·la on t’han condemnat a esperar la mort. Pàgina rere pàgina, durant tot aquell temps Foley va estar lluny i lliure.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
–—————————————————————————————-
Casablanca-Roma
La primera cosa bonica del dijous 16 de setembre de 2021 en són dues: el final de la pel·lícula ‘Casablanca’ i la tria per decidir qui la dirigiria: Michael Curtiz. I ‘Curtiz’ és el títol de la pel·lícula que es pot veure per Netflix i que n’explica la història. Un fascinant blanc i negre, una caixa xinesa, una pel·lícula sobre una altra pel·lícula. Curtiz era un immigrant hongarès que rodava pel·lícules amb la mateixa velocitat que s’emportava al llit actrius, extres i secretàries. No tenia res d’idealista, no l’interessava la causa per la qual es lluitava a la segona guerra mundial, no volia convèncer a ningú, només rodar l’enèsima pel·lícula, guanyar diners i conquistar altres dones per oblidar-les immediatament. Per a ell Rick (Bogart) podia desentendre’s de tot i de tothom només per recuperar Ilsa (la Bergman). Quan li varen demanar un final diferent al que havia escrit es va emprenyar com una mona. El dia abans de rodar la seqüència, sol davant del mirall va decidir-se. I va ser aleshores quan va néixer ‘el començament d’una bella amistat’ i quan recordarem que ‘sempre ens quedarà París’. Les guerres -les petites i les grans- no es guanyen amb els herois. O no només amb els herois. De fet, és molt més necessari que els indiferents es decideixin a assaltar les barricades. És aleshores que els pesos es reequilibren i la història canvia. Ho dic pensant en el 44% de gent amb el vot encara ’indecís’ per a les eleccions a l’alcaldia de Roma. Ho dieu de veritat? Au, vinga, feu un esforç. El va fer Curtiz i podeu fer-lo també vosaltres. Altrament ‘Si aquest avió s’envola sense tu, te’n penediràs. Potser no avui, ni demà. Però passarà més aviat o més tard. I serà per a tota la vida’.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
–—————————————————————————————-
(Continua aquí)
Respon a SALVADOR ROFES Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Poc s’imagina el Sr.Romagnoli “la feinada” (molt agradable per cert) que m’ha donat la lectura del seu post del dia 16 de setembre. No sabia que s’havia fet una pel·lícula sobre Curtiz, em vaig connectar a NETFLIX i, efectivament, allí estava esperant-me. Es tracta d’una pel·lícula húngaressa del 2019, dirigida per Tomas Yvan Topolanszky, que dura 98 minuts i que ens explica alguns dels fets que van envoltar el rodatge d’aquesta mítica pel·lícula que es diu CASABLANCA, amb especial referència a la decisió del seu final.
Crec que CASABLANCA és la pel·lícula que més vegades he vist en la meva vida cinèfila, però ara feia uns tres anys que no l’havia visionat. I aquí vaig cometre un error. CURTIZ s’ha de veure a continuació de CASABLANCA encara que aquesta l’hagis vist moltes vegades. Així doncs, una vegada vist la pel·lícula hungaressa en primer lloc, vaig tornar a veure CASABLANCA (1942).
Recomano als lectors que no facin el mateix error que vaig cometre jo. Abans de CURTIZ torneu a mirar CASABLANCA, malgta l’hagueu vist moltes vegades. Si no disposeu del DVD a casa la podeu trobar a MOVISTAR + en “stream” o llogar-la a qualsevol de les plataformes de pagament que l’ofereixen per menys de quatre euros. Una vegada vista, aneu a NETFLIX (és l’única plataforma que té els drets pel moment) i gaudiu e CURTIZ, ‘aquesta meravella en blanc i negre en la que descobrireu alguns dels secrets del rodatge, molts ja coneguts si sou “cinèfils practicants” i altres per descobrir. Rodada en un blanc i negre fascinant com molt bé ens diu el Sr. Romagnoli, és una pel·lícula sobre un altra pel·lícula.
Ara bé: lligar l’indecís final de CASABLANCA amb les eleccions a l’alcaldia de Roma mereix un excel·lent “cum laude”. Nosaltres, els catalans, ja vam tenir l’oportunitat d’agafar l’avió aquell 3 d’octubre famós. Però el vam perdre…. Potser sí que haurem de recordar durant molts anys una de les frases mítiques de la pel·lícula: “si aquest avió s’envola sense tu (nosaltres) , te’n (us) penediràs (penedireu). Potser no avui, ni demà. Però passarà més aviat o més tard. I serà per a tota la vida.” Més clar no pot ser. Més real tampoc. Que tingui sort Roma i què els indecisos de pujar a l’avió no agafin l’aparell equivocat. Curtiz va encertar el final i desitjo que els romans també.