Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 de setembre de 2021
2 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (66).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El silenci dels sensats

La primera cosa bonica del dijous 2 de setembre de 2021 és el silenci dels sensats. Mireu-vos-els bé, enredats enmig d’una discussió que no han plantejat, amb arguments que escolten entre la incredulitat i la vergonya aliena en boca de terapietistes, negacionistes i llopades similars d’individus més ‘meluzzistes’ que el mateix Meluzzi (*). Carregats de paciència i per educació callen, però. Passa sovint de veure un fanàtic de la teoria dels complots, un descerebrat, un assassí dels dies festius erigir-se com a professor de tot, com a defensor del seny (el seu) i de la llibertat (la seva). Tant li fa que sigui en àmbits públics o en privats.

Al seu costat hi ha qui encara raona i opina que poden haver-hi experts que sàpiguen més que ell, de la mateixa manera que ell, en el territori que li és propi, en sap més que altres. A diferència de l’anterior aquest no alça la veu, no crida, no escriu amb exclamacions, no exigeix. Potser no li paguen per sostenir les seves opinions i ho fa de franc i a major glòria del cinema mut però li és igual: sacseja el cap i espera que passi la maltempsada. El sensats deixen que la fúria dels eixelebrats s’escorri com ho fa l’aigua damunt les roques perquè pensen que la pedra ho resistirà tot. La seva monolítica quietud pertany a la història i a una manera de sentir-se dintre del món que és la que el fa progressar. Malauradament vivim en un estat de contínua erosió, de continents a la deriva, d’escalfament global. Però, com totes les formes nobles de la resistència passiva, aquest silenci és admirable. Replicar no serveix de res.

O sí?

 (*) Alessandro Meluzzi és un psiquiatra ‘mediàtic’ a Itàlia que defensa els qui es pronuncien contra la vacunació Covid(vegeu-lo aquí)

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Anna i Walter

La primera cosa bonica del divendres 3 de setembre de 2021 són Anna i Walter. He tingut notícia de la seva història després de visitar l’immens cementiri americà de Normandia: milers i milers de tombes totes iguals davant del mar. Walter Geldon era un sergent dels ‘rangers’, tenia 23 anys i venia de Pennsylvania, on treballava en la indústria siderúrgica. El 6 de juny de 1944, el cèlebre ‘Dia D’, es complien tres anys exactes del seu casament amb l’Anna. L’aniversari el va festejar cantant amb els seus camarades fins poc abans d’enfilar-se a l’embarcació que el conduiria a Omaha Beach on l’esperava el foc enemic.

Walter va morir a la platja, després d’haver fet molt poques passes damunt la sorra. Anna el va sobreviure cinquanta-vuit anys. El 1948 es va casar amb un home que es deia Willis i que va estar al seu costat fins que ella es va morir el 2002. Willis va ser el seu marit durant cinquanta-quatre anys, Walter durant tres. Ella va voler que l‘enterressin al costat del sergent caigut a França, les restes del qual varen ser enviades a Amèrica. Ara descansen l’un al costat de l’altre. Estic convençut que ella es va estimar profundament el seu segon marit, el de tota la vida, però va sentir un impuls, que no m’atreviria a definir com un deure, vers el primer i la seva mala sort. La còsmica tendresa que ens inspiren els caiguts. El més enllà deu anar ple d’ànimes desorientades, perdudes en el tràfec de les vides que els ha tocat de viure damunt d’aquesta terra. Una terra que deixem de la manera que podem. I, de vegades, amb un gest que és també un reconeixement a la Història (amb majúscula) més que a la nostra insignificant història.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

  1. Respecte a la primera cosa bonica: cada vegada que escolto o llegeixo que algun “guru” dels antivacunes ha mort per COVID penso que la seva herència hauria de dedicar-se a la investigació de la malaltia. El mal que han fet (impossible saber els nombre de morts per seguir les seves les seves teories) no és quantificable perquè mai ho podrem saber, però se’ls hauria d’exigir la corresponent responsabilitat civil.

  2. Com a complement del meu comentarianterior he trobat un “newsletter” de Jordi Pérez Colomé que parla dels “tertulians” que saben (?) i opinen de tot. El reprodueixo en castellà per no alterar el sentit:.
    El nombre técnico de un ‘todólogo’ es intruso epistémico
    Cada vez que el foco de la conversación en una red social cambia, alguien hace la broma: “Ayer todo el mundo era experto en cambio climático y hoy saben cómo acabará Afganistán”.
    Un profesor de filosofía de la Universidad de Fordham, Nathan Ballantyne (¡qué nombre!) les ha encontrado un nombre técnico: “intrusos epistémicos”. Ha escrito un artículo científico de 24 páginas para describirlos: “Son pensadores que tienen competencia o experiencia para hacer buenos juicios en un campo, pero se mueven a otro donde les falta competencia, y hacen juicios igualmente”. Su conclusión es que esta gente es “mala para la sociedad”.
    Deixo el link de l’article per si algú té interés:
    https://philpapers.org/archive/BALET-2.pdf

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!