Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

29 de maig de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (55).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Bob ja no és aquí, ha marxat

La primera cosa bonica del dilluns 24 de maig de 2021, vuitantè aniversari de Bob Dylan, és que ningú podrà felicitar-lo perquè ja no és aquí, ha marxat. La gent gasta les seves energies a base de meditació, ioga, pensament cognitiu o experiències alliberadores amb un intent d’afixar-se a terra i de penjar-se a les agulles del rellotge. Dylan, amb un consum probablement mínim de substàncies i amb un màxim de voluntat, ha fet el contrari. Les seves cançons poden no agradar-te, o la veu, o la seva manera de ser, però ¿com pots emprenyar-te amb algú que no hi és? Algú que des de fa una pila d’anys, potser des de sempre, és l’ombra d’un altre que se li assembla. Algú que com a lema té ‘resistir el pas del temps’. I, afegiria jo, enganyar l’espai.

En la monumental obra ‘La voce di Bob Dylan’, d’Alessandro Carrera (*), llegim que, arribat des de Duluth (Minesota), amb els amics intel·lectuals del Village de Nova York feia veure que no coneixia els poetes francesos, fins que un dia algú li va trobar un llibre de Rimbaud subratllat i ple d’anotacions. Feia l’ingenu entre els lletraferits i quan viatjava al cor d’Amèrica, feia el lletraferit entre els ingenus. A les seves cançons apareix cent trenta-tres vegades la paraula ‘carretera’ perquè és precisament allí on el podeu trobar, però no us hi esforceu: ja serà lluny. Pot agradar o no, però no és aquí, ha marxat. No fa vuitanta anys, fa un moment. No a 7.668 quilòmetres d’aquí, una mica més enllà.

(*)  Vegeu aquí referències sobre el llibre.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

La maleta blava

La primera cosa bonica del dijous 27 de maig de 2021 és la maleta damunt del llit, a punt pel proper viatge. Després d’un any aturats recuperem els ànims. Es fa estrany retrobar-se després de tant de temps amb un objecte tan habitual, gairebé una companyia fixa. És com tornar a veure un amic que havia desaparegut de la circulació o reobrir una finestra tancada i barrada que s’obre davant dels teus ulls el paisatge de la qual el dissenyes tu. Fer la maleta és crear un altre món, definir tot allò que et serà útil quan arribaràs a destí. Quasi com un petit exercici de supervivència.

Et fa valorar el sentit de les coses, indicar què és indispensable. L’experiència ens havia avesat a una sèrie de gestos automàtics. L’espai per a les coses, tres compartiments, el fons monocolor. Ara, però, hi allotges tot allò que vols protegir, com en la vida de cada dia. O, encara millor, com en una emergència. En aquella imatge congelada hi falta alguna cosa, ara ja saps que el que és estrictament necessari requereix encara menys espai. Saps que has de tenir-la sempre a la vista, tractar-la amb cura. Li has confiat la teva quotidianitat, un projecte en preparació, els secrets que no et cabien a les butxaques i que desapareixerien amb l’oblit.

Una vegada més sou vosaltres dos, aquí, sols, a punt de marxa, inevitablement. És per això que t’agafa de la mà. Retrobaré el somrís, amb la meva maleta blava.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

La bossa i la vida

La primera cosa bonica del divendres 28 de maig de 2021 és la loteria combinada amb les vacunacions a l’estat d’Ohio (USA). Ja han repartit el primer milió i, alhora, han resolt un vell dilema (im)moral. Deu ser perquè sempre m’han interessat aquestes bifurcacions que se’ns van presentant al llarg de la vida, però n’hi ha un, de dilema, que sempre m’ha semblat absurd: el de ‘la bossa o la vida’. ¿Quina classe d’alternativa se suposa que és, aquesta? Si tries la bossa et prendran la vida i de seguida t’arrencaran la bossa dels dits abans que se’t comencin a posar rígids. També pots trobar-te amb alguns que trien la bossa pròpia a canvi de les vides dels altres. Acaben d’arrestar-ne tres, d’aquests: gestionaven un telefèric de muntanya. (*)

Aquest d’Ohio és un cas únic de loteria amb profit mutu, allò que ara en diuen ‘win win’. Tenien un problema amb les vacunes perquè l’oferta era molt superior a la demanda. Contra el que sol ser habitual, hi havia una gran part d’indecisos. La solució, organitzar un sorteig lligat amb el número de sèrie del vial de la vacuna que et posen. Per a la mainada bosses d’estudi. Fixeu-vos: se’ls premia per salvar-los. En els meus temps si et deixaves extreure les amígdales sense organitzar cap escàndol et prometien, com a molt, un gelat. I ni tan sols et deixaven triar el sabor. Ahir va tocar-li el primer milió a una tal Abigail de Cincinnati. Deu n’hi do, s’ha emportat la bossa i ha salvat la vida.

(*) Podeu llegir la notícia aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!