Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El gripau blau

La primera cosa bonica del dimecres 14 d’abril de 2021 és la faula a l’inrevés del xeic de Dubai: una dona li fa un petó i es transforma en un home qualsevol de Racale, a la província de Lecce. És la nova tendència en les cròniques: després de Denise (*), a Rússia, Mauro (desaparegut fa 44 anys), als Emirats. La dona, la seva mare, diu que l’ha reconegut per dues cicatrius, els únics senyals que el temps no esborra. Quin estrany destí, el d’aquest home. Alguns diran: quina putada, és un príncep, viu en un palau i de cop i volta reapareix en el pati de veïns d’on va desaparèixer el 1977 sense més records que els d’una vida fastuosa. D’altres diran: no barregem les coses, ¿no estarem confonent texans i samarreta amb túnica blanca? ¿la llibertat amb una vida regalada? Ningú té la raó del tot, però tampoc està equivocat del tot. El cert és que, de vegades, un xeic a Dubai preferiria ser un fuster a Lecce per bé que habitualment és a l’inrevés. És així com construïm la nostra insatisfacció, contemplant cada porta com si fos una d’aquelles giratòries per entrar i sortir, imaginant que en el bressol ens varen canviar i que en una edat ja tardana algú ens ho fa veure i ens porta allí on de manera natural mai de la vida hauríem arribat, alternatives novel·lesques, situacions de serial televisiu. Els únics homes feliços són aquells que accepten la seva història, sigui quina sigui. Si ets un príncep, que cada bassa et sembli un palau; si ets un gripau, que cada palau et sembli una bassa.

(*) Si us cal informació entreu aquí,  aquí  i també aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

Rita i Remo

La primera cosa bonica del dijous 15 d’abril de 2021 és el sentit de l’oportunitat de la cuidadora de l’Est que assisteix el senyor Remo, que viu a la porta del costat de casa i té noranta anys. Com tothom, sap que hi ha una pandèmia amenaçadora des de fa quinze mesos. Quan va començar, el senyor Remo tenia 89 anys; Rita, la seva cuidadora, menys de la meitat. Ell camina amb crosses des que es va fracturar els dos fèmurs. Morta la dona, els fills els té molt lluny i li queda una germana que juga a cartes amb els fantasmes. No para d’explicar històries de la guerra i de misèria que la cuidadora comparteix des del fus horari de quatre dècades de distància. Tots patíem pel senyor Remo. La Rita, que va i ve, que coneix gent diversa, que té un marit, un fill i una segona feina, i que es desplaça amb transport públic podia agafar fàcilment el virus i encomanar-li a ell, que pertany a la categoria dels més vulnerables. No ha passat. Fa un mes el senyor Remo es va vacunar. I fa dues setmanes li van posar la segona dosi. Fora de perill, segons els experts. Ahir la Rita va donar positiu i l’han ingressada a cures intensives. Pulmonia, màscara d’oxigen i un fil de veu per a cada paraula que intenta dir. És com si, després d’haver-lo posat fora de perill, hagués abaixat les defenses i s’hagués ajagut a descansar a la vora de la carretera. Si això és una guerra, la medalla és per a ella. I tan bon punt torni a casa.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!