Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

27 de març de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (46).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Vacuna i Núvol

La primera cosa bonica del dilluns 22 de març de 2021 és el Núvol de Fuksas a Roma (*): com la majoria dels llocs, el seu valor no li ve del que és sinó de les coses que allí s’hi esdevenen. Fins ahir era una capsa transparent i sense gaire congruència. Ocupava molt espai perquè ningú havia pensat que cada quadre necessita un marc que el limiti, per això es desbordava cap el carrer. A dins, però, quedava el buit.

Molta gent hi ha passat per motius diversos, cap de memorable: fires, convencions, esdeveniments… Jo recordo una festa de l’orgull empresarial d’aquelles que s’assemblen a les del càrtel de Jalisco: tothom amb el somrís al davant i la pistola al darrere. Ara el Núvol ha passat a ser un centre de vacunació i, com una cita que ens ha de canviar la vida, esperem que ens cridin per anar-hi. De moment passem pel davant, mirem cap a dins i ens imaginem el dia que finalment hi podrem entrar i després sortir protegits. Ja no serà el Núvol: serà el setè cel, un coixí de serenor.

Si més no per a nosaltres que hi creiem. El valor dels llocs és variable i depèn de l’experiència personal de cadascú. París pot ser una ciutat molt fosca si en un bar del canal Saint Martin s’acaba una bonica història que estaves vivint. Pots trobar colors fins i tot a Amman si és allí que t’hi has hagut de passar una temporada i finalment has trobat el que buscaves.  De capses n’hi ha de molts tipus, boniques o lletges. L’important és el que s’hi posa a dins.

 (*) Vegeu aquí informació sobre el Núvol de Fuksas.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

Böckenförde

La primera cosa bonica del dimecres 24 de març de 2021 és la paradoxa de Böckenförde, a la qual hem de recórrer per fer front als dilemes que es presenten arran de la gestió de la pandèmia. L’he trobada llegint un curiós assaig breu de Giovanni Grandi, ‘Scusi per la pianta. Nove lezioni di ètica pubblica’ (editat per Utet). Segons el filòsof alemany ‘l’estat liberal i secularitzat defensa pressupòsits que no està en condicions de garantir. Aquest és el gran risc que assumim per amor a la llibertat’.

De fet, en una situació de perill per a la salut col·lectiva l’Estat adopta les vacunacions, les aconsella però no les imposa deixant que la lliure elecció d’alguns posi limitacions de temps i d’eficàcia a l’assoliment de l’objectiu, la immunitat. El mateix Estat busca que la seva manera de procedir tingui un ordre i un sentit preparant llistes a partir de criteris concrets, però després en delega el seguiment i fins i tot un eventual ajornament en altres entitats (les regions) creant disparitats, obrint la porta a excepcions poc motivades i no establint un règim sancionador per a aquells que no respecten l’ordre (i potser també pels qui n’invoquen un de més adient amb els seus interessos).

És evident que la immunitat arribarà abans allí on l’Estat, més que confiar en la intel·ligència i el respecte dels individus, imposi les conductes a seguir. I tanmateix, podent triar, preferim la condició que no ho garanteix. I ho fem pel mateix motiu indicat per Böckenförde: l’amor per la llibertat, fins i tot la d’aquells amb els quals discrepem. És un risc, sí. Però hi ha perills que encara són més grans.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

Riure amb els peus

La primera cosa bonica del divendres 26 de març de 2021 és el peu que li falta a Patch Adams (*), en el segle Hunter Doherty, inventor de la clownterapia i candidat al proper Premi Nobel de la Pau.

La majoria sabem coses d’ell gràcies a la pel·lícula en què Robin Williams interpretava el seu paper (**). El metge que creu en els valor curatius de la rialla ja ha fet setanta-cinc anys. Exhibeix encara el bigoti amb les puntes cap amunt i continua portant ulleres de color vermell que fan joc amb el nas postís que tragina pels passadissos de l’hospital (***).

El que ara li falta és un peu. Després de tres operacions sense èxit han hagut d’amputar-li. Ha sortit del quiròfan amb el seu inevitable somrís. Ha remarcat que quan va néixer i al llarg de gran part de la seva vida una cosa així hauria estat un problema molt greu, però que ara, amb les pròtesis modernes, és, de fet, una oportunitat. Per això ha dit que espera amb impaciència el moment de fer-la servir en algun sketch per fer riure. No oblidem que el peu d’un clown ha estat sempre una arma còmica.

Reaccions com aquesta, i sobretot ara, són exemplars. De vegades es troben remeis: les vacunes. Però no sempre és així, i seria bonic que, més que entre els braços d’algú que estimem o per l’efecte lisèrgic d’una droga, ens podéssim morir de riure. Sense oblidar mai que ‘quan tractes una malaltia pots guanyar o perdre, però quan del que tens cura és d’una persona sempre guanyes’.

(*) Patch Adams: Vegeu aquí  el que en diu la Viquipèdia.

(**) Vegeu aquí informació sobre la pel·lícula.

(***) Més informació sobre Patch Adams aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!