Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

20 de març de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (45).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Set anys amunt i avall pel Tibet

La primera cosa bonica del dilluns 15 de març de 2021 s’amaga dintre del retorn a la política d’Enrico Letta (*) després d’un parèntesi de set anys: la durada de l’exili. Confirma l’existència d’un cicle a la vida humana. La biologia ens explica que el nostre organisme renova totalment les seves cèl·lules, tret de les del sistema nerviós, cada set anys i, certament, a cada venciment del termini podem dir que el nostre cos és diferent. Que no som la mateixa persona. Aquesta regla del set la trobem per tot arreu. La crisi del setè any coincideix amb el temps que dura l’atracció. Després d’això queda la fantasia, el desig abnegat de retornar a l’amor pur, o res. La pau d’Aquisgrà va acabar, el 1748, amb la Guerra dels Set Anys per mitjà d’un acord basat en l’equilibri entre les grans potències destinat a ser, òbviament, precari perquè obria les portes a un altre cicle que ja començava. El boxador Marvin Hagler, que ahir ens va deixar, va ser un campió imbatut durant set anys, fins que va trobar un que va ser més fort que ell. Està demostrat que en l’existència humana hi ha set èpoques que van del lactant fins a l’ancià. El bonic d’aquesta teoria és que no deixa opcions a la irreversibilitat, admet els reajustaments i pot arribar a capgirar les perspectives. Al cinquè any del seu retir Letta va començar a sentir-se millor que Hagler en el cinquè del seu regnat. Perquè el que compta és saber viure l’ara mateix. I que el que no duri set anys (que segur que no els durarà) sigui aquesta pandèmia.

(*) Vegeu aquí informació sobre Enrico Letta

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

El dilema de Garibaldi

La primera cosa bonica del dimecres 17 de març de 2021, cent-seixantè aniversari de la Unificació d’Itàlia, és el dilema de Giuseppe Garibaldi. Resolt a la seva manera: exemplar.

Retirat definitivament del camp de batalla, els seus dies s’esllanguien a Caprera (*) on, per subsistir, escrivia novel·les –afortunadament oblidades– i somiava en la construcció d’un port per a Roma, endreçant el llit del Tíber fins al mar. Després que un diari publiqués que passava gana (en realitat, vivia molt frugalment) es va organitzar una recollida de donacions i vitalicis que el govern va bloquejar perquè se’n volia fer càrrec directament.

La Gazzetta Ufficiale del 27 de novembre de 1874 va publicar una llei que li assignava una renda de cinquanta mil lires anuals més una pensió pel mateix import: tota una fortuna per l’època. Però Garibaldi la va refusar dient: ‘Se m’acabaria el dormir tranquil i cada vegada que m’arribessin notícies de robatoris i altres malifetes del govern el meu rostre s’ompliria de vergonya. Que es busquin els còmplices en una altra banda.’

Només va acceptar la proposta quan va canviar el govern i varen arribar al poder els seus antics camarades. Pel que fa a les cent mil lires, les va dividir de la següent manera: cinc mil per a les seves necessitats, quaranta-cinc mil per als seus fills i les restants cinquanta mil pel finançament de les obres del Tíber. Aleshores va ser quan, anul·lat el seu anterior matrimoni, es va poder casar amb la dona que estimava. Segons explica Luciano Bianciardi a la biografia de Garibaldi, el regal que ella li va fer va ser l’enderrocament d’un petit promontori de roca que impedia la contemplació del mar des de la millor estança de la casa i la va adornar amb banderes tricolors. Ell va quedar extasiat. Per fortuna seva la vista no arribava fins al Tíber ni fins a la Roma del 2021, aquella ciutat que ell volia millorar.

(*)  Trobareu aquí informació sobre l’illa de Caprera, situada al nord-est de Sardenya. 

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

Els forats del Gruyère

La primera cosa bonica del dijous 18 de març de 2021 és tot allò que som capaços de fer aquests dies per enganyar el temps i les limitacions, per mantenir-nos ocupats mentre no tenim absolutament res a fer.

Fa dos dies, en un lloc de zona vermella, he fet servir el certificat d’autoresponsabilitat per anar a comprar pinso pel meu gat en un dels pocs establiments que està obert tot el dia. Curiosament l’he trobat ple de gent, molta més de l’habitual. A la caixa la dependenta sacsejava el cap incrèdula mentre deia: “Passa cada cosa…” Com quina? “El veu, aquell home al passadís dels gossos? I aquell altre que tafaneja a la secció de les corretges? I la dona aturada davant del menjar pels ocells?” Sí, i què? “Han entrat per separat fa deu o vint minuts. Els dos homes m’han fet la mateixa pregunta: podem fer una ullada per la botiga? La dona no m’ha dit res, però el fet és el mateix. Cap d’ells té animals a casa. Són aquí perquè tenim les portes obertes i és un lloc on poden caminar. Miren les joguines pels gats i fan córrer la imaginació mentre fan temps fins a l’hora de dinar. En un supermercat per a animals! S’adona de fins on hem arribat?”

Me n’adono. Ens llancem de cap als forats del Gruyère. Si ens diguessin que l’únic esport permès són els tres mil obstacles a peu coix segurament que ho provaríem. Si l’única persona que poguéssim trobar fos aquell antic company de classe que era tan cabró segur que li donaríem una segona oportunitat. Si a la nit les farmàcies engeguessin els llums estroboscòpics hi acudiríem per ballar amb esmòquing abraçats a una caixa d’antidepressius. No us equivoqueu, no li digueu ‘resiliència’: és una altra cosa. Existeix des de fa mil·lennis i es diu ‘la força de la desesperació’.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!