Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Adrianoooooo!!!!

La primera cosa bonica del dimarts 9 de febrer de 2021 és el llarg gir d’una història que comença en una sala de conferències a Chicago una tarda d’estiu del 1952. Asseguts al voltant d’una taula hi havia professors de sociologia, economia i ciències polítiques. Escoltaven un italià: Adriano Olivetti. Algú que arribava tard, mentre seia va preguntar: ‘Què ha dit?’ Resposta: ‘S’acaba de carregar tots els partits polítics’. La síntesi de la sessió, que es pot llegir a la novel·la gràfica ‘Un segle massa ràpid’, diu: ‘els partits són un mal no necessari, són organismes vells que seleccionen un personal polític inadequat: un govern generat per un parlament pobre de coneixements específics no és capaç d’avançar-se a les situacions, més aviat és la realitat que l’arrossega. Cal equilibrar el criteri polític amb el funcional: si preval el primer es crea ineficiència, si preval el segon es va en una direcció comuna, però no compartida.’ Més encara: ‘Els governs no són homogenis, la seva heterogeneïtat varia a cada crisi. La inestabilitat dels governs i la seva manca de coherència interna impedeixen la preparació de programes eficaços i coherents; una situació que s’empitjora amb el caràcter absolutament provisional dels governs de coalició’. Són mots que ressonen en el present. No ha estat un segle massa ràpid. Des d’aquell dia a Chicago només seixanta-nou anys. I ara, com el desitgeu? tècnic, polític… o lleugerament olivettià?

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

John Brown és viu

La primera cosa bonica del dimecres 10 de febrer de 2021 és John Brown, aquell que jeu en una tomba allí, a les planures. A tots els italians de més de cinquanta anys els sonarà aquella cançoneta que els varen ensenyar a l’escola que acabava amb un crit rabiüt: “Malanimaviveancòr!” (*). A la meva classe va quedar molt clar que aquella marxa de tons solemnes era l’himne americà i a alguns els va costar acceptar que no, que era ‘Barres i estrelles’. De John Brown tot el que s’explicava era que el varen executar després d’haver esdevingut un patriota. Ara Fazi Editore acaba de publicar un llibre de James McBride, ‘The good lord bird’, en el qual s’ha inspirat la sèrie de televisió (Sky) amb Ethan Hawke, i que clarifica bastant les idees. O les confon. John Brown és un extremista de l’abolicionisme. Un blanc que no vol cap negre esclau. Lluita per alliberar-los i ho fa recorrent a la violència: apallissa, dispara i mata. També és, sobretot a la sèrie de televisió, un fanàtic religiós de vegades molt poc lúcid. La seva història recorda les de Mark Twain però amb esquitxos de Tarantino. De vegades et preguntes si és del tot correcte posar-te de la seva part, encara que representi el mal menor. Un heroi, sí; però escapat d’un manicomi. Malgrat tot, si haguessis d’emetre una opinió sobre ell segur que valoraries el fet que fos un blanc que s’implicava amb els negres, que lluitava i que va morir per una causa que no era la seva. Després hi penses una mica i t’adones que, al capdavall, el que va fer John Brown va ser anticipar-se a Einstein que afirmava que pertanyia a l’única raça que coneixia: la humana.

Per a més informació sobre John Brown entreu aquí, aquí i també aquí.

(*) Si entreu aquí trobareu la lletra i la cançó.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————

Homo decens

La primera cosa bonica del divendres 12 de febrer de 2021 és l’homo decens (l’home decent), una espècie que costa de trobar a la vida quotidiana però que apareix freqüentment en les pel·lícules americanes, que són les millors. Tenia el rostre de James Stewart, de Henry Fonda, i ara quasi exclusivament el de Tom Hanks, tal com demostren les recents ‘A Beautiful Day in the Neighborhood’ i ‘News of the World’ (sobre la qual caldrà tornar-hi perquè és el mirall on es reflecteix el que es comenta en la present crònica).

L’homo decens no és pas un heroi, sinó un ésser tranquil i pacient al qual no sempre li surt to bé, però que no ha renunciat a distingir el bé del mal. Tant si el poses en un parlament, en un jurat o enmig d’un prat sense límits i sol mai busca el que li convé, sinó el que és just. Després surts del cinema o apagues la tele i sents que alguna cosa et queda. Suposo que Nanni Moretti es referia a això quan deia ‘ens mereixem Alberto Sordi’. A força de parlar de corruptes indesitjables els hem començat a trobar normals, a convertir la indignació en ironia, i a més a més a considerar que tot el que està passant és inevitable.

Cada vespre, davant de la infinitat d’ofertes de les plataformes, continuo buscant aquell homo decens que camina pel blanc i el negre, potser perquè és capaç de distingir-los clarament, i que continua dient que no tot és igual, que no tot s’hi val i que existeix encara un protocol ètic per circular pel món.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

 ————————————————————————–

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!