Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (39).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte).
Sopar en temps de queda
La primera cosa bonica del dilluns 1 de febrer de 2021 són les invitacions a sopar en temps de queda. No són delicte, que quedi clar; però cal vetllar per la seguretat. Per comptes d’aquells sopars extenuants d’abans, els sopars ràpids d’ara. A dos quarts de vuit es comença i a dos quarts de deu ja s’ha enllestit. Pocs plats, res de menjar dret, tothom assegut en cadires de nombre limitat i ben separades. Sortim guanyant en altres aspectes: el principal, les converses. Poques formalitats i al gra. El ‘talk show’ és limitat i si sorgeixen argumentacions per confrontar, endavant. La política s’acaba de seguida i no queda gaire cosa més. Qui bada, se la juga. Si hi havia un motiu per retrobar-se (una petició per fer, alguna cosa a celebrar) es planteja i se li dedica el temps que es mereix. Sense capricis ni inventar-se excuses per marxar: tothom ha de ser a casa abans de l’hora X. Per això la Ventafocs era la millor de totes: una qüestió de concentració, un bell record que s’ha quedat a les escales i la capacitat de desaparèixer abans de convertir-te en una cosa vella o de l’aparició del primer badall, de ser una ocasió perduda. Hi ha coses positives enmig de la negativitat. Només cal buscar-les. N’hi ha prou no angoixant-nos en allò que ara no tenim i potser preguntar-nos si ens era realment indispensable tot el que ens pensàvem que posseíem… i que tal vegada ens posseïa a nosaltres.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
————————————————————————–
L’espectadora única
La primera cosa bonica del dimecres 3 de febrer de 2021 és Lisa Enroth, espectadora única d’un festival de cinema a Suècia: una illa, un far i setanta pel·lícules només per a ella. És l’única persona del món a la que envejo de debò. Com que fa d’infermera podria semblar que és un premi després de tantes fatigues lluitant contra la Covid. I potser sí que ho és. L’ha triada l’organització del Festival de Goteborg que no s’ha estat de res: tall de cinta inaugural, catifa vermella, figurants, vaixells ancorats al port i tota la resta. No hi vegeu tristesa en aquella sala sense públic. Ben al contrari: és el cel a l’abast de la mà, un cinema per a una sola persona. L’home (o la dona) del carrer convertits, no pas en subjectes d’estudi per a campanyes electorals o de màrqueting, sinó en protagonistes absoluts. Només ell, només ella. Una setmana digna de déus, la de Lisa Enroth, instal·lada al paradís terrenal i veient com transcorre la vida davant dels seus ulls com una fantasia. Segurament seria la solució de l’embolic de Sanremo: un espectador a la sala a cada sessió, sortejats entre tots els que van demanar entrades, gent que s’estima aquella música i aquell tipus d’espectacle, que s’hi diverteix. La representació del ‘país real’. Content ell (o ella), contents tots. O almenys un.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El segon apunt, el de l’espectadora única, m’ha semblat sublim.
Respecte al primer, pels que som estrictes amb la puntualitat només em mereix alabances i penso que hauríem d’actuar sempre així. Em sorprèn, però, que digui que, tal com va la cosa a Itàlia, els temes polítics s’esgotin de seguida….
Respecte a la puntualitat i a la duració concreta de les reunions acostumava a ser una norma “no habitual “en els temps que jo treballava a l’administració sanitària. He conegut els dos extrems: hi havia un gerent de regió sanitària, molt conegut i de gran prestigi, que també era famós per canviar els dies de les reunions a última hora. Es vanagloriava dient “no hay dos sin tres” referint-se a les anul·lacions.
A la inversa, vaig mantenir algunes reunions amb el Sr. Josep Gomis (conseller de Governació del 1988-92). Era una persona tan puntual que sempre arribava amb cinc minuts a l’avançada. Quan les campanades del rellotge tocaven l’hora de començar no esperava a ningú i deia, després d’haver estudiat l’orde del dia: “aquesta reunió s’acabarà a tal hora i s’han de tractar tots els temes”. No fallava mai. Si algú arribava tard envermellia com un tomàquet…
Quant de temps perdut en la nostra vida per manca de puntualitats i divagacions estúpides en reunions no operatives…!!!