Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte):

El divertiment de Greene

La primera cosa bonica del dijous 17 de desembre de 2020 són els ‘divertiments’ de Graham Greene, veritables lliçons de vida i de literatura. Amb aquest nom l’autor definia algunes obres no menors, però variades a la trama de les quals dedicava més atenció que a la construcció dels protagonistes. Sellerio acaba de reeditar ‘Una pistola a la venda’, una de les menys conegudes, tot i que és extraordinària. Un ball d’ànimes extraviades en el qual no hi ha dansaire que no esgarriï algun pas. La partitura és imprevisible: de tant en tant se sent un solo, tot seguit un refilet i després una nota fora de context. Estic convençut que el lector percep quan un escriptor s’està divertint, quan no segueix un propòsit concret i no es preocupa per suscitar emocions a ningú que no sigui ell mateix, i a aquells desconeguts que li omplen la imaginació els deixa fer, com si fossin (que ho són) vius. Sense astúcies predeterminades o estudis de mercat per saber què és el que vol el públic. Escriptura en estat pur. Que raja com una font i que val per a qualsevol altra activitat a la que es dediqui. Mon pare, en la vagabunda saviesa dels seus gairebé noranta anys afirma que ‘fracasses si no ets capaç de fer del teu treball un ofici’. ‘I del teu ofici un divertiment’, afegeixo jo. Si no t’interesses per les variants que la ruta t’ofereix mai t’adonaràs dels laterals ni deixaràs que la passió vagi per davant dels guanys. Si no saps, en fi, què és l’art de fer les coses.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

Nadal cada dia

La primera cosa bonica del divendres 18 de desembre de 2020 és una cançó de Luca Carboni amb Jovanotti. Es titula “O è Natale tutti i giorni (o non è Natale mai)” i si us hi fixeu sembla la banda sonora d’aquests temps que estem vivim ara. Torneu-la a escoltar. La musiqueta no és gran cosa i la lletra patina bastant, però el que compta és la idea. Una idea que afirma que ‘no som homes de bona voluntat’ si ens aferrem a ‘un luxe de paper’ i si tot el que sabem fer per celebrar Nadal són tiberis per ‘esdevenir més grassonets’. Quan veig els centres comercials i els carrers atapeïts de gent començaria a engegar trets. I també a les orelles dels que diuen que ‘l’obediència és sagrada’ perquè volen llei i ordre, tret de quan els afecta a ells. ¿És tan diferent trobar-te amb un familiar el 8 de gener per comptes de la data habitual? ¿no és, en el fons, una mínima gota en el corrent del temps? ¿de debò que és aquell l’únic moment en el que et ve l’irresistible desig de repartir objectes sota un arbre com aquell que organitza un intercanvi d’ostatges? Hi ha gent, esclava de la rutina de cada dia, per a la qual mai serà Nadal. I en canvi Nadal pot ser també avui. I el calendari que digui el que vulgui. Felicitats.

 Aquí teniu la cançó:

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original) 

————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!