Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte):

One man show

La primera cosa bonica del dilluns 7 de desembre de 2020 és el cinema que no tanca mai, encara que només tingui un espectador. Es diu Nuovo Cinema Mandrioli i és a Minerbio, a tocar de Bolonya. El seu propietari, Morris Donini, ha declarat a l’edició bolonyesa d’aquest diari que cada tarda encén els llums, prepara la pantalla i s’asseu a la sala, per fer sentir a la gent que la vida, també la imaginària, continua. Ésser l’únic espectador és una prova d’amor i de resistència, dues coses que no poden existir l’una sense l’altra. M’hi he trobat en situacions similars un parell de vegades. La primera, a Beirut. Vaig anar a la primera sessió per veure ‘Young Adam’, amb Tilda Swinton i Ewan McGregor, i a la taquilla em varen dir que no podien obrir si només hi havia una entrada venuda. Vaig preguntar quin era el nombre mínim. Tres, em varen dir. Vaig comprar els tres bitllets i vaig poder veure la pel·lícula. La segona vegada va ser a Matera (a la Basilicata), on vaig ésser admès sense problemes, tot i que també estava sol, a veure ‘El tigre i la neu’, amb Roberto Benigni i Jean Reno. Cap a mitja pel·lícula el centre de la pantalla es va il·luminar i immediatament la taca de llum es va expandir fins que tot es va enfosquir. Vaig anar a la cabina de projecció: buida. A la taquilla: ningú. Vaig fer una ullada al carrer. Dos homes, el de la taquilla i, suposo, el del projector, feien l’aperitiu asseguts a la taula d’un bar. Vaig estar temptat d’anar-me’n, però no vaig arribar a travessar la porta. Mentre hi ha algú en una sala el cinema continuarà existint.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La biblioteca de les llibertats

La primera cosa bonica del dimarts 8 de desembre de 2020 és la biblioteca de Chicago. Fa un any varen decidir que suprimirien les multes pels retards en la devolució dels llibres. Resultat? Milers de volums ‘perduts’ miraculosament reapareguts i un augment del 7% dels préstecs. Beneficiaris de l’amnistia: sobretot els joves (un de cada cinc per sota dels 14 anys) i els pobres. Conclusió del cap de la biblioteca: ‘les multes no ens fan ser més responsables’. Una teoria en la qual ja molt pocs hi creuen, gairebé ningú. Fins i tot els que parlen o publiquen llibres sobre el tema et diuen en privat ‘això no funcionarà mai’. És molt fàcil fer-se l’escèptic, practicar el cinisme. I, tanmateix, existeix una lògica contrària. No una ideologia, una lògica. ¿Recordeu la penalització de pocs euros si et retardaves a l’hora de tornar els dvd’s? Jo tenia amics benestants que feien filigranes per portar-los a la bústia de la botiga durant la matinada dels dilluns. I els pobres patien perquè no els enxampessin mai. És com una loteria que et va temptant fins que acabes apuntant al premi més alt. Però si no t’atreu el risc val més que et comportis amb normalitat. Jo no he cregut mai en allò de la ‘casa de les llibertats’, perquè no existeix. Tret d’una estança: la biblioteca.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original) 

————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!