Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Elogi del temps perdut

La primera cosa bonica del dilluns 2 de desembre de 2024 és l’elogi del temps perdut tal com el formula Erri De Luca (amb distància, l’escriptor italià que segueixo amb més passió i fidelitat) en el seu darrer llibre ‘L’età sperimentale’ (en el qual ha contribuït Ines de la Fressange) (*). A tots ens agrada detallar les coses que farem al llarg del dia, escriure a l’agenda o en un post-it tot el que donarà contingut a la jornada. Jo el primer: a les 7 natació, a les 9 escriure aquesta columna, a les 11 fer trucades, visitar el banc, fer un dinar de feina i així successivament fins al vespre. Però el que dona sentit a la vida no són, precisament, aquestes cites; no són ‘els plens’, sinó ‘els buits’, els intervals de temps perdut en els quals radica el contacte invisible entre nosaltres i el curs de la realitat i, encara més, de la fantasia. Escriu Erri De Luca: “Kafka va escriure que la vida dura només el temps que es perd. El verb, de fet, no és exacte perquè el que donem per perdut és en realitat el que aprofitem”. De la mateixa manera que la música és en l’espai entre nota i nota, la vida més profunda és a les ratlles en blanc de l’agenda, en el post-it per estrenar, com un xec en blanc per tot allò que vindrà, que passarà i que haurà estat.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La mare d’Eminem

La primera cosa bonica del dijous 5 de desembre de 2024 és Debbie Nelson, la mare d’Eminem, que ens ha deixat als 69 anys. En la fotografia de la necrològica té una mirada molt melancòlica, els cabells tenyits i les venes inflades. La posició de les seves mans ens parla d’una vida a la defensiva fins a l’esgotament. El fill que després seria famós el va tenir als 17 anys.

Divorciada del marit, va recuperar el seu nom de soltera només quan el petit Marshall, l’artista conegut com Eminem, va esdevenir famós. No volia ser reconeguda, sobretot després que li dediqués una cançó de gran èxit, ‘Cleanin’ out my closet’ (*), en el text de la qual llegim, entre altres barbaritats: ‘No vols admetre que et vas equivocar, mala puta, continua repetint-te a tu mateixa que has estat una mare, espero que cremis a l’infern!’.

Sigui el que sigui que va passar entre ells dos els comptes es podien haver passat privat. Deixem-ho córrer. Deixa ta mare i ton pare, no són l’excusa dels teus fracassos ni la molla que va disparar els teus èxits. Tot depèn de tu, tant pel bo com pel dolent. I com que tot s’acaba en l’oblit, oblida-ho. Deixem que ara Debbie i altres mares perdudes descansin de la fatiga de la creació.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!