Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Els carrers d’ahir

La primera cosa bonica del dimarts 26 de novembre de 2024 és tornar al carrer on vares créixer, ja fa bastants anys, i passejar-t’hi tot sol buscant records mentre esperes a ton pare que no s’ha mogut d’allí mentre el món anava girant. Per ell i per tu el transcurs del temps ha deixat signes diferents. Ell et farà notar que a la botiga de la “sfoglina emiliana” (*) ara hi ha un turc que serveix kebab i que tots els bars estan gestionats per xinesos, encara que parlin italià i diguin que es diuen Gianni.

Et dirà també que al supermercat ja no hi ha aquell home que recollia els carros i que d’aquí a molt poc totes les caixes seran automàtiques i ningú el saludarà. Això, segons ell, és la decadència d’Occident. Tu notaràs que a les jardineres de l’entrada ja no hi ha ni terra ni plantes, les han omplert de formigó eliminant qualsevol indici d’esperança en el futur.

Després passaràs davant de l’entrada d’una escala i et colpirà un rètol que diu “la comunitat no accepta publicitat”, exactament així, entre cometes, com si fos una citació d’aquelles que et conviden a aturar-te i consultar Google després d’intentar endevinar si la frase era de Houellebecq o de Baricco. Cadascú contempla a la seva manera com es pon el sol. Tant és. El que importa és continuar caminant, però en la direcció oposada.

 (*) Artesana que fabrica la pasta seguint els procediments tradicionals de l’Emilia Romagna.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Marxar també és viure una mica

La primera cosa bonica del dimecres 27 de novembre de 2024 és marxar. Que significa també viure una mica. Fa molts anys, a Ruanda, un xicot al qual vaig preguntar per què tothom se n’anava encara que no tinguessin un altre lloc millor on anar em va explicar que ‘les dianes mòbils són més difícils d’abatre’ T’atures i un enemic, intern o extern, t’atrapa. I així anem. Preparem la maleta en mode automàtic. Passaport, visat, moneda estrangera. Contacte de l’ambaixada, facturació de l’equipatge, passi especial de la sala d’espera del teu vol. Per anar on?. Això és el menys rellevant. Ja he visitat vuitanta-nou països i aquest és el número noranta. Podries tornar a París, tornar a veure les platges d’Oman i, vet aquí, ara ets a Kuwait City. No té gaire importància que quan pels altaveus et canten les ’10 coses per veure-hi’ s’hagin aturat a la setena, i que de les set, tres corresponguin a centres comercials. Trobarem desconeguts en la barra d’un bar sense alcohol, pantalles de cinema en les quals la part més incomprensible serà la dels subtítols, ventades de sorra, residus d’una guerra que ens la varen televisar com si fos també nostra (prova d’escriure Iraq: Kuwait = Russia: Ucraina i mira si et surten els comptes). Però després marxa, que ja fas tard.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Acció de Gràcies a Kuwait

La primera cosa bonica del dijous 28 novembre de 2024 és celebrar el Dia d’Acció de Gràcies a Kuwait. Vet aquí, doncs, un europeu adoptant una tradició americana i vivint-la en un país àrab. En temps com els que corren, influenciats per la propaganda i la por, hi ha qui s’aferra a la identitat i sent consol pel fet de contenir multituds (*), conèixer món i travessar-lo amb els ulls ben oberts

Així doncs, surto al Passeig Marítim de Kuwait City, per recórrer els pocs centenars de metres que separen (les distàncies són sempre breus) l’hotel, al costat de la Gran Mesquita, del restaurant Little Ruby’s, una cadena de l’Amèrica profunda. Sopar a les 4 de la tarda al costat de tres militars amb uniforme de camuflatge, un expatriat amb cara de ser de la CIA darrere d’unes ulleres de vidres rodons i un parell de despistats indígenes. Renunciar al gall d’indi, brindar amb suc de taronja i donar, també aquesta vegada, també aquí, les gràcies: per la immensitat de la Terra, pel privilegi de l’experiència i pel temps, per tot el temps que se’ns ha concedit.

Nadal amb els teus, Pasqua amb qui vols, Acció de Gràcies amb qualsevol.

(*) Referència al poema de Walt Whitman (aquest) i a la cançó de Bob Dyan que s’hi remet (aquesta)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Pel·lícules a l’avió

La primera cosa bonica del divendres 29 de novembre de 2024 són les pel·lícules que veiem en els avions. Hi ha un fort corrent de prejudicis en contra perquè ara l’ordre de preferències a l’hora de veure una pel·lícula és en un cinema, en una sala a l’aire lliure a l’estiu, a les plataformes o, si no hi ha altre remei, a l’avió.

De fet, tenen el valor de metàfora de certes situacions de la vida, de trobades amb persones de les quals no esperaves res i que, ves per on, poden arribar a sorprendre’t. Ja que hi ets te les mires perquè disposes de temps i no tens res millor per fer. A la vida les baixes expectatives solen salvar la majoria de les situacions. Encara que no hi pensem gaire. No has pagat l’entrada, certament, però tampoc disposes del munt de possibilitats que tens a casa de triar entre els títols de Netflix i Amazon Prime. Així doncs, reclines el seient, et descordes el cinturó i mires.

Potser et toca ‘Daddio’ (*) (traduït a l’italià amb un inefable ‘Una notte a New York’) amb Sean Penn fent de taxista; una pel·lícula rodada íntegrament dintre del seu vehicle groc i en el temps real del recorregut entre l’aeroport JFK i Midtown. Alguna cosa aprens, respires millor. Ningú te n’havia parlat abans, ni bé, ni malament. Les coses bones de la vida no solen tenir mai cap tràiler, ni cap recensió.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!