Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Ha guanyat Kamala

La primera cosa bonica del dimarts 5 de novembre de 2024 seria que Kamala Harris guanyés les eleccions americanes. No feu cas del que diu la portada del Venerdì (*), aquest dimarts ha guanyat ella i amb més avantatge del que havien vaticinat els sondeigs més optimistes: majoria del vot popular i del vot dels Estats, un parell de bones sorpreses.

Trump a casa: per sempre. Esvaïda l’amenaça de deixar Amèrica en mans d’un dement. Fins i tot molts republicans no l’han votat, no tots estan tan bojos. I oblideu-vos que Kamala sigui una candidata feble i l’altre un líder. Només les mentalitats estèrils necessiten un home fort en un món fràgil.

Amb Kamala governarà el ‘deep state’, la maquinària d’Obama, els que saben què cal fer, no un que delira des que es lleva fins que se’n va a dormir. Ja va bé, això. I va bé també el missatge: potser no serà la presidenta dels nostres somnis, però és una dona i és afroamericana. Per progressar, la Història necessita passes simbòliques. Temps hi haurà pels miracles. O no?

(*) Nom del suplement setmanal en paper del diari La Repubblica. En el número de la setmana passada va especular a la portada amb què passaria si guanyava una altra vegada Trump. Vegeu-la aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La promesa històrica

La primera cosa bonica del dimecres 6 de novembre de 2024 és la promesa històrica (*), entesa com a contraposició al compromís històric (**). Ho he vist a ‘La grande ambizione’ (La gran ambició), la pel·lícula sobre Enrico Berlinguer (***), i m’ha vingut al cap la frase de Nanni Moretti referida a aquells que als vint anys no els acabava de convèncer la idea de fer coalició amb la Democràcia Cristiana. Entenc els motius dels qui pensaven de manera diferent (l’amenaça de Xile, la situació de l’economia, la possibilitat de abandonar el distanciament i comprometre’s) però el meu parer d’ara és el mateix de quan tenia vint anys: hauria preferit que la coalició no es fes.

La Història no enganya i el que va passar després —l’assassinat d’Aldo Moro— n’és, d’alguna manera, la conseqüència. En els títols de crèdit del film apareixen Reagan, la Thatcher, el papa Joan Pau II, la massacre de Bologna. I podrien continuar i acabar amb Renzi rebent Berlusconi al Nazareno (****) i el Partit Demòcrata governant amb Salvini fins al desgraciat present que tenim.

Governar amb un altre pot significar governar com l’altre. La gran ambició d’aleshores era el canvi; ara sembla que és el poder, la redistribució no de la riquesa sinó dels càrrecs. Si barreges el vi amb l’aigua et pot venir el desig de separar-los. Era aquesta la promesa?

(*)  Com es veurà de seguida Romagnoli juga amb els conceptes ‘promesso’ i ‘compromesso’, un joc de paraules molt relacionat amb la història italiana recent però que amb la traducció perd bona part de la gràcia.

(**)  Vegeu aquí.

(***)  Vegeu aquí.

(****)  Referència al Largo Nazareno, carrer de Roma on hi ha la seu del Partit Demòcrata.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Sempre ens quedarà Nova York

La primera cosa bonica del dijous 7 de novembre de 2024 és la convicció que, de la mateixa manera que a Humphrey Bogart i Ingrid Bergman els quedarà sempre París (i els seus dies), a nosaltres ens quedarà New York. Haurem perdut Amèrica, estarem cedint territori a la invasió del mal, els pitjors estaran de celebració i sortiran al balcó com una parella de malvats en una pel·lícula de la Marvel, però a nosaltres sempre ens quedarà Nova York, i els seus dies.

A Louisiana mataran el porc, a Nebraska ensenyaran a un infant com se li dispara a un bisó a dotze passes, a Texas celebraran el festival del testicle, però a nosaltres sempre ens quedarà Nova York, i els seus dies. En la llarga nit de Georgia, quan encara el sol no surt damunt del llac Michigan, en l’ardent estiu habitual de Montana, a nosaltres sempre ens quedarà Nova York, i els seus dies. Demanarem el visat per a una ciutat, no per a un país; i per no haver de travessar-lo renunciarem fins i tot a anar a Califòrnia.

Ens aferrarem com si fos una branca al primer senyal que sorgeix de l’oceà, l’Estàtua de la Llibertat, i amb el record i la fantasia de com varen ser, son i seran els dies a Nova York.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!