Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Lliçó de dret

La primera cosa bonica del dimarts 29 d’octubre de 2024 és la sèrie ‘Lincoln Lawyer’ (*), que ja va per la tercera temporada a Netflix. Desenvolupa àmpliament la pel·lícula original i al meu parer és el ‘legal thriller’ més recomanable que ara mateix es pot veure a les plataformes. Si li treus la barreja d’ironia i melodrama que conté et queda una bona lliçó de dret.

A diferència d’algunes produccions italianes les escenes als tribunals estan fetes amb cura i són creïbles, però sobretot destaco l’advocat, que fins i tot quan fa servir una tàctica que frega els límits de la legalitat, ensenya. El què? Poso un exemple: en un cert moment accepta la defensa d’un narcotraficant. Un paio que ha matat un munt de persones de maneres fantasioses i cruels. Per arrestar-lo, però, li han posat una pistola trucada en el maleter del cotxe durant un control. “I estàs d’acord a defensar un monstre?”, li pregunta el seu ajudant. “Sí, perquè fins i tot a un monstre no se li poden fer trampes, si el volen condemnar han de provar els delictes que ha comès, no inventar-se’ls”. És la primera lliçó. Els altres episodis completen el curs. Estat de dret, processos justos, sentències imparcials. No és cap ficció.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’home que no hi era

La primera cosa bonica del dimecres 30 d’octubre de 2022 hauria estat un gest contundent fet per l’home que no hi era. Una absència el dilluns passat a París en l’acte de proclamació de la Pilota d’Or al millor entrenador de la temporada passada. Quantes vegades haureu sentit elogiar, amb raó, Carlo Ancelotti? I per què, doncs, aquesta absència, aquesta absurda protesta? Al Real Madrid el president és l’amo i ho vol tot: Lliga, Champions i fins i tot allò que no es decideix damunt la gespa però que compta amb la complicitat dels periodistes. No en tenia prou amb tres dels seus entre els quatre primers, volia el guanyador. No l’ha tingut? Doncs tothom a casa. També Ancelotti. Certament a la vida tenim dies equivocats, fins i tot l’un darrere l’altre. Pots fer el ridícul dues vegades seguides: perdent a casa per 4 a 0 en el Clàssic contra el Barça i acatant el que diu el tirà no presentant-te allí on la gentilesa exigia que hi anessis perquè eres respectat i t’esperaven. No dic que Ancelotti hagi de dimitir del Real Madrid (el mateix se li va demanar a Zidane), n’hi hauria hagut prou amb un gest, una carta personal excusant-se, una piulada si més no, una cella alçada contra un potent prepotent. ‘Mister’ vol dir ‘senyor’.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Les mil vides de Lucia

La primera cosa bonica del dijous 31 d’octubre de 2024 són les mil vides de Lucia, Lucia Brown Berlin, una de les escriptores americanes més fascinants del segle passat. En la coberta dels seus llibres sempre apareix la seva fotografia, però la fascinació més gran la trobem en tot allò que evoca: una existència errant entre llocs, feines, amors i sensacions canviants. Una nina russa existencial (*).

L’últim recull de contes seus que s’ha publicat a Itàlia es titula ‘Una nuova vita’ (**) i el relat que dona títol al llibre s’inspira en una frase de Txèkhov: ‘Imagina que fos possible viure el que et queda de vida d’una altra manera, nova i diferent. Despertar-te un matí clar i tranquil i sentir que la vida recomença, que tot el passat està oblidat i s’ha esvaït com el fum”. Referint-se a ella mateixa Lucia escrivia: “Soc una dona amb un passat, amb molts passats”.

Una dona peculiar fins a l’extrem de no saber de quina manera es pronuncia el seu nom: cada marit havia triat una manera diferent. Per a algunes persones els canvis d’identitat són l’única manera de sentir-se elles mateixes. Telefonista, mestra, dona de fer feines, escriptora, esposa, mare. Podeu estimar-la per moltes coses: per les fotografies, per la biografia o perquè heu llegit un conte seu amb la frase inicial més estranya de la història de la literatura. Aquesta: “Quan va acabar de netejar va treure les escombraries”.

(*) Vegeu aquí tots els llibres de Lucia Berlin que s’han publicat en català.

(**)  Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

A curt termini

La primera cosa bonica del divendres 1 de novembre de 2024 és no comprometre’s ni a mig ni, molt menys, a llarg termini. Per què? Perquè el conveni preventiu biennal que expirava ahir no ha funcionat. Per a qui no sàpiga de què va l’assumpte, la hisenda italiana ha ofert als treballadors autònoms la possibilitat de predeterminar el volum de facturació sobre el qual tributarien durant els pròxims dos anys a partir d’una estimació basada en la facturació feta l’any passat. Només un de cada deu afectats ho ha acceptat. Per a la resta, com jo, el futur és una incògnita i com a tal ha de mantenir-se. No sabem i no volem saber quants diners guanyarem, quan viatjarem, riurem o plorarem el 2025. La vida és ara, els impostos demà o, millor encara, demà passat. La gràcia del joc s’amaga en el munt de coses que poden passar entre ara mateix i un moment qualsevol del futur. Apostem als números que resulten després d’un gir de la ruleta. I no volem més maldecaps. Sovint un penediment (hauria pogut pagar menys) és preferible a un remordiment (he hagut de pagar més). És veritat que 2025 comença d’aquí a dos mesos, però comptem a superar-lo pensant que si arriba cap imprevist ja l’havíem previst en part acceptant que el destí no és un algoritme del Ministeri d’Hisenda.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!