Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Vinegar Hill, no New York

La primera cosa bonica del dimecres 23 d’octubre de 2024 és  la publicació de ‘La meva New York. Guia definitiva per no haver de tornar cada vegada a Times Square’, editada per Alessandro Cattelan (*). Hi he escrit un petit article, que us reprodueixo, sobre un racó molt bonic i molt poc visitat: Vinegar Hill (**).

“Quan estimes intensament una persona t’aprens de memòria tots els seus detalls: cada part del cos, cada gest, cada reacció. Et familiaritzes amb aquella marca que té al coll, amb un tic verbal o amb la cara de sorpresa que fa quan rep una notícia. Després, quan la passió és definitiva, sense retorn, busques aquells moments en els quals ell o ella no són els de sempre, els residus, les revelacions. D’aquesta manera, quan ja ets capaç de reconèixer cada angle de Manhattan, quan ja podries caminar a cegues sense perdre’t per la majoria dels carrers de Brooklyn, a quin lloc podries anar perquè Nova York no et sembli Nova York? A Vinegar Hill. Deixes darrere teu el riu i els ponts, la vora del parc, els magatzems reconvertits de DUMBO (***), el soroll persistent del Metro i continues pujant fins al capdamunt del turó. A la teva esquerra tindràs la companyia de la central hidroelèctrica, a la dreta edificis que mai recuperaran la imatge de capses confortables d’antany mentre mires d’endevinar quins misteris hi ha darrere de les persianes rovellades. No t’arribarà cap so que et serveixi de pista.

Tot el que té de sorollós DUMBO, ho té de silenciós Vinegar Hill. Quan hi arribes t’espera una petita ciutat fantasma, d’aquelles que visites en somnis, construïdes a base de records, imatges fixades a la retina i fantasies. La floristeria sense flors. El taller que fabrica mobles a escala per a les cases de nines. El restaurant que sembla tancat, buit, però que cada vegada que la porta s’obre perceps el xivarri de dins, els coberts que repiquen contra la vaixella, com si fos una perpètua festa clandestina. Al final del carrer una reixa protegeix l’entrada a un sumptuós casalot en ruïnes, una mansió del segle XIX, blanca, que sembla trasplantada des de Georgia. Enmig de la vorera, una tauleta rodona amb dues cadires: algú hi estava jugant una partida sobtadament interrompuda. Des d’aquí Nova York es veu de reüll, com un fragment pel qual passes de puntetes. Ets a Nova York, però no ho sembla. I ja saps que has trobat el punt secret d’aquella persona que tant t’estimaves i que ara t’estimaràs encara més.

(*) Vegeu aquí.

(**) Vegeu aquí.

(***) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Malgastar una salutació

La primera cosa bonica del dijous 24 d’octubre de 2024 és veure si desaprofites una salutació. Pensa-hi quan entris, què sé jo, als vestidors d’una piscina (per posar un exemple) i trobis altres persones abstretes mentre es posen el vestit de bany o s’eixuguen després de la capbussada. Ningú alça el cap, ningú fa un gest o diu alguna cosa. En aquell moment penses: ‘Què faig? Saludo?’ Hi ha vegades que decideixes evitar-ho, et submergeixes en la bola de silenci i et mantens indiferent com un bolet que creix al costat d’altres. T’has assegut, t’has canviat, has anat a nedar i si quan tornes entra algú viuràs la mateixa escena. Altres vegades, en canvi, has dit, sense adreçar-te a ningú en particular: ‘Bon dia’. I no t’ha contestat ningú. Has continuat canviant-te o eixugant-te i has pensat: ‘He malgastat una salutació’. Mires de protegir-te com la tortuga dintre de la closca i et sents enganyat, com aquell que aposta per un cavall que no surt a córrer. Coses així, però, et poden anar bé.

Oblida’t de la comptabilitat. Davant d’un dilema binari sempre t’has de captenir de la mateixa manera: ¿qui dels dos preferiries ser, la víctima o el botxí? És a dir (i a molt petita escala, òbviament): el paio que saluda i després se’n va a nedar o el que fot el moc i està de mal humor amb el vestit xop?

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Les últimes paraules

La primera cosa bonica del divendres 25 d’octubre de 2024 la trobo en un documental que, alhora, és molt trist. Es titula “Km 333. Última parada”. TV 2000 el va programar fa temps però jo l’he vist ara a internet.

Explica la història d’aquelles noies que, instal·lades a Barcelona per fer un Erasmus, van morir en un accident de carretera (al quilòmetre 333) quan tornaven de València. Havien sortit de bon matí per assistir a la ‘Nit del Foc’ i en acabar, ja de matinada, varen enfilar el trajecte de tornada. El xofer es va adormir i l’autocar es va estavellar contra un mur. Segur que recordeu el cas. Poca gent sap, en canvi, que el conductor es va morir abans del judici.

La cosa bonica, però, són els missatges i els vídeos que les noies varen enviar aquell últim dia. Eren felices, feien bromes, tranquil·litzaven als pares des d’aquell autocar llançat cap al quilòmetre 333. Una espectadora em fa notar que en un moment determinat dues noies estan enfilades a la barana d’una font monumental i la noia que les filma diu: “Si ara us la foteu riurem i ho recordarem tota la vida”. És una proclama, una intenció, potser una possibilitat? Qui ho pot saber? Aturo la imatge. La noia fa equilibris, riu. Una rialla per a l’eternitat.

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!