Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Un cavaller a la televisió

La primera cosa bonica del dilluns 23 de setembre de 2024 és un cavaller a la televisió; em refereixo a la sèrie de Paramount+ ‘Un cavaller a Moscou’ basada en la novel·la d’Amor Towles (*).

Tot i que el llibre m’havia agradat, no m’acabava de decidir a veure la sèrie. Finalment he aprofitat un vol llarg i l’he seguida fins al final passant per alt que el noble rus sigui Ewan McGregor i la seva amant un clon de Virginia Raffaele, que els bolxevics siguin negres i que tothom parli anglès. Després d’un munt de coses que passen per la pantalla el que ens queda com a moral de la història és que el cavaller no s’adapta a la nova situació.

Quan una persona té la seva pròpia ètica no és fàcil que cedeixi davant de qui no en té cap. No se li acut pensar que és així com actua tothom. Ni que, a canvi, s’estalviarà complicar-se la vida. Es manté fidel a ella mateixa, encara que l’espai que li pertoqui sigui reduït i amb les possibilitats limitades. Espera i confia. Després descobrirà que les coses millors de la vida solen venir dels pitjors temps i que no li caldrà penedir-se de res: tot es pot perdre i recuperar, tret de la pròpia ànima. I qui pensa el contrari és algú que l’ha perduda a canvi d’un temps millor però fugisser com un llamp. I després, la misèria.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Suficient

La primera cosa bonica del dimarts 24 de setembre de 2024 és la teoria del ‘enoughness’, és a dir, la filosofia de viure amb consciència d’allò que és suficient i del que no ho és. Els diccionaris anglesos consideren aquest mot ‘sota observació’ perquè encara no s’utilitza de manera… suficient. Vet aquí, doncs, el secret. Caldrà anar més enllà per adonar-nos si ja en tenim prou o encara hem de continuar.

En aquesta banda del món on vivim passa sovint, gairebé sempre. Tenim l’armari ple de roba que ja no ens posem, el garatge desborda de reserves d’aliments, begudes i objectes ja oblidats. Al banc conservem, especialment a Itàlia, estalvis per si hi ha cap ‘imprevist’: però quin? I continuem acumulant pensant que no en tenim prou i que no tenim cap límit. Mai ens considerem prou reconeguts, protegits, valorats.

Si ens aturem a pensar-hi una mica veurem que tot això és bastant inútil, que gran part del que ens ha passat no ho hem sabut valorar perquè corríem sense aturador cap a la següent meta, com el trajecte d’un tren que només té estacions, sense cap final de línia. Sense un lloc o un temps per sentir-se feliçment arribats on preteníem i saber que el repte ja l’hem superat. Per veure que el que abans era Suficient, ara és Massa.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Temps per a reaccionar

La primera cosa bonica del dimecres 25 de setembre de 2024 és el temps per a reaccionar. Si hi penseu és un detall que marca la diferència. Inevitablement o no, les coses passen, però és sobre les seves conseqüències que podem encara intervenir.

Qualsevol home es pot encaterinar d’una caçadora de fortunes. Potser trigarà a adonar-se de la situació, però el que compta és el temps que passa fins que talla la relació. Només que es despisti una mica, se’n va de cap a la ruïna. El mateix li pot passar a una dona si acaba enredant-se amb un home egoista que pot arribar a ser violent. Al primer indici, a la primera prova cal fugir ben lluny.

Una reacció a temps et salva la vida i evita incidents: tot depèn de la rapidesa amb què frenes i canvies de rumb. Aniria bé entrenar-nos fent un repàs del que portem viscut i preparant-nos pel que ha de venir. Llegir atentament tota la crònica i identificar on és el punt de no retorn, més enllà del qual les coses es conjuren perquè no el traspassis mai. Un, dos i canvi de vorera.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!