Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Els mals del ministre

La primera cosa bonica del dilluns 9 de setembre de 2024 són els irresistibles impulsos del ministre. Els trobem —però no només allí (*)— en una de les novel·les més prestigioses de la dècada dels noranta: ‘Damage’ de Josephine Hart, extraordinària dona i extraordinària escriptora. Segur que algú recordarà també la pel·lícula que se’n va fer (**) en la que el paper de ministre l’interpreta Jeremy Irons i el de l’amant, Juliette Binoche. Ella és la promesa del fill del polític. És una dona d’aquelles que atreuen les tempestes, que ha patit i que, tot i haver resistit els danys, no té cap problema a l’hora de causar-los.

El ministre perd el cap. Mentre es troba en ple conflicte sap que va directe cap a la ruïna i que el mal és irreparable. Quan finalment tot es descobreix el seu fill es suïcida, la dona el deixa i ell dimiteix de ministre i fuig cap a l’exili. En l’última escena el veiem caminar amb sandàlies i un pantalons esparracats mentre es refugia en una barraca on menja pa amb pernil. Si les coses poguessin tornar cap enrere novament sap que segurament no sabria resistir-se.

Vides amb poder, orgull i arrogància una mica allunyades de les nostres per bé que hi hagi algun punt de contacte, una espurna d’universalitat. El trobem en aquell lliurament cec a la passió que té alguna cosa de superior, en l’instint autodestructor que passa davant del de conservació. El desig de dissoldre’s en alguna cosa més gran. Per acabar admetent finalment que no som res.

(*) El sentit d’aquest article no es pot entendre completament sense relacionar-lo amb l’escàndol que es va destapar la setmana passada entre el ministre de Cultura d’Itàlia i la seva amant  (vegeu aquí).

(**) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Efectes col·laterals

La primera cosa bonica del dimarts 10 de setembre de 2024 són els efectes col·laterals, aquelles conseqüències que són conegudes prèviament i que podem regular per decidir si val la pena, o no, córrer un risc.

Hi pensava mentre veia un anunci a la TV americana. Era la publicitat d’un fàrmac pensat per curar un problema ossi seriós. Al final sortia una llista de possibles efectes col·laterals. El primer era ‘possibilitat de càncer’.

Qui estaria disposat a un intercanvi d’aquest tipus? I tanmateix en el món de la medicina existeixen i persisteixen. Ja saps, però, contra què et pots enfrontar. De la mateixa manera penso que seria interessant que els éssers humans portessin tatuada en el palmell de la mà la relació dels seus efectes col·laterals. Una cosa com: ‘Alerta: puc desenvolupar comportaments maniàtics i esdevenir violent’ o ‘Alerta: puc manifestar una naturalesa pèrfida, fer mal i, a sobre, pretendre una recompensa’.

Coses així que potser ja existeixen de manera difusa però que no es noten, passen desapercebudes i pretenen fer veure que no hi són perquè triem l’opció de risc. Seria millor fer una cosa ben bonica: suportar el mal als ossos i evitar el mal pitjor.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Honorable paraula

La primera cosa bonica del dimecres 11 de setembre de 2024 seria que la vulgaritat desaparegués del debat polític. Que els mitjans es neguessin a reproduir com si fossin titulars esportius els moments en els quals el diàleg passa a ser un intercanvi d’insults, que es premiés la conversa i no la xerrameca. He pensat en tot això mentre llegia el llibre de Benedetta Cicognani ‘Onorevole parolaccia’ (‘Honorables paraulotes’) que demostra que encara no hem après com s’han de fer les coses. Intenta explicar com és que hem arribat fins aquí i a la pàgina 99 es remet a un estudi científic americà rebatejat com “Francament, estimada, tant se me’n fot”, la frase final de la pel·lícula “Allò que el vent s’endugué” que tant d’escàndol va provocar quan es va estrenar fins al punt que la van sancionar amb una multa. Els autors de l’estudi diuen que la gent està convençuda que el llenguatge groller és l’autèntic, que qui el fa servir (diuen) no s’amaga rere cap màscara ni s’entesta a endolcir la realitat: és dels nostres. Tramposos. Si insulten i criden és perquè no tenen res millor per dir o perquè no han captat la indirecta. Una paraula potent s’afebleix si se n’abusa. I el mateix passa amb qui la pronuncia. Hauríem de venerar-la, la paraula, i reprimir les paraulotes. Fer-les servir com l’extintor de la paret:  només quan sigui indispensable. Honorem la paraula, no l’insult.

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Mario

La primera cosa bonica del dijous 12 de setembre de 2024 és el Mario, un home de 85 anys que he conegut en una platja de la Toscana. A primera hora de la tarda arriba i s’hi queda fins al vespre quan ajuda al socorrista a plegar i apilar les gandules. Sempre porta un llibre de filosofia amb les pàgines rebregades. Durant trenta-cinc anys va treballar en una fàbrica d’explosius on, segons diu, ‘hi havia matèria’. Ha presenciat molts accidents i ha vist morir companys però aquella feina anava així. Als 55 anys es va retirar. Va fer de porter d’hotel i ja no hi va haver més ‘matèria’. Quan ho va deixar, als 75 anys, la seva dona ja no hi era i el fill vivia en una altra ciutat.

S’atura per consolar una noia que plora perquè el xicot l’ha despatxat per whatsapp. Un altre se’n riuria, però ell vol fer-hi alguna cosa. Torna. Diu que ha aconseguit que somrigués. La seva vida serà llarga i segur que li reserva altres disgustos, però també alegries grans i inesperades. De vegades grans perquè són inesperades, de vegades inesperades perquè són molt grans. El Mario va en bicicleta i cada dia fa bastants quilòmetres. Cada vespre saluda el sol sense fer cap postura de ioga. Dorm tranquil. Sap que els somnis no estan fets de cap matèria.

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!