Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Sentir-se culpable

La primera cosa bonica del dilluns 2 de setembre de 2024 és sentir-se culpable. Però què dic, si és una sensació gens agradable? Cert, però pot ser alhora un símptoma positiu. M’explico. Pot passar que anem a un caixer automàtic per retirar diners. Inserim la targeta, escrivim el codi, indiquem la xifra que volem i esperem. Apareix un missatge. Parla d’una associació benèfica. No el llegim. Darrere nostre hi ha unes quantes persones fent cua i no volem perdre temps. En el que pensem és en els comptes que hem de saldar amb l’electricista que vol cobrar en metàl·lic. I amb algun altre més. La màquina va treballant i ens mostra una pantalla amb dos missatges alternatius. Si posem el dit sobre el primer donarem alguna cosa a algú, no hem entès exactament a qui. El segon diu: ‘No, no vull donar res’. Un text ideat per crear sentiment de culpa. Lleugerament brutal. Ens fa sentir no com algú que no vol donar cap euro a cegues, sinó com uns egoistes incapaços de cap mena de generositat. Certament hem triat la segona opció però els dubtes i el remordiment que sentim són símptomes d’una persistent humanitat. Potser més tard donarem alguna cosa a algú que veurem cara a cara. I això estarà bé.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

‘Don’t fast forward’

La primera cosa bonica del dimarts 3 de setembre de 2024 és no accelerar, saber viure les experiències a escala temporal 1:1. Un bon costum que cada vegada es practica menys. Mirem una pel·lícula o una sèrie en alguna plataforma i al cap de poca estona ja pitgem la tecla d’accelerar, el ‘fast forward’. Per veure ‘què hi passa’, per ‘fer-nos una idea’ de l’argument. També comença a considerar-se natural llegir un llibre saltant-se pàgines, les digressions, les descripcions, per saber ‘com acaba’, ‘qui és l’assassí’. És un vici tan escampat que no és estrany veure infants que viatgen amb els pares i que, avorrits, busquen el botó per accelerar el temps i arribar ja al carrer de casa. El busquen amb la mateixa fe amb què separen l’índex i el polze damunt d’un full de paper amb la intenció d’ampliar una fotografia. Però aquell temps, aquella escena perduda, aquell relat que ens hem saltat no tornaran enrere i sovint és allí on s’amaga el millor. I perdem vida, cinema i novel·la. Perquè, com ens varen ensenyar, la música és en l’espai que queda entre nota i nota.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

No ambicionar

La primera cosa bonica del dijous 5 de setembre de 2024 és no tenir ambicions. Gairebé com un vint-i-unè manament. Hi ha coses més importants que ens cal evitar, però avui parlarem d’aquesta.

Vist de manera difusa tenir ambició es considera un valor positiu. I no ambicionar, un defecte. Se sol dir “Li manca ambició ”o “Ai, si haguessis estat ambiciós hauries aconseguit molt més”.

Resulta que qui té poc talent i ambiciona anar més enllà dels seus límits, o es corromp o es frustra. Hi ha una mesura en les coses. Una capacitat d’auto-conformar-se. I sobretot la conveniència de saber reconèixer que la cursa té limitacions. Quatre-cents metres? Perfecte, fes una volta a la pista i atura’t. Per què pretendre, doncs, l’or de la marató?

Els ambiciosos no se n’adonen i no guanyen mai. La seva mirada la fixen en un horitzó que sempre els acaba traint. Tenen aquell aire apressat, breument complagut i mai satisfet. Sospesen, s’afanyen i n’acaben farts. Avui aquí, demà allí. Trobar un seient i deixar lliure la resta del vagó, sense pensar que potser en podria haver un altre de millor. Però el metro va circulant i tots plegats, tard o d’hora, haurem de baixar.

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!