Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Un altre món

La primera cosa bonica del dilluns 26 d’agost de 2024 ens remet a un altre món. Fugint de la insuportable calorada que em perseguia, a mi i a tothom, des de l’Europa meridional fins a Amèrica he buscat una treva a les illes Fèroe. I l’he trobat. Set dies. Set dies de vent i de pluja. Uns fenòmens, més que paraules, que ja teníem gairebé oblidats: tronades, ruixats, ventades. També la temptació, al tercer dia, de desitjar el sol tant com abans desitjava la pluja. En va, perquè era necessària.

I un parell de sensacions. Metafòriques les dues. La primera és comprovar que en el nostre planeta es compleix la norma de l’u per cent. És a dir, que en una centèsima part hi pot haver el mateix que tenen les altres noranta-nou: les Fèroe tenen tanta pluja i vent com la que hi ha a la resta d’Europa. La segona, més reconfortant, és que res no es perd, simplement es transfereix a un altre lloc, com si seguís una llei química o física per al reequilibrament de les substàncies i que per tenir-lo a l’abast n’hi ha prou amb anar a buscar-lo on és, com hem fet des de l’albada dels temps, cada vegada que somiàvem en allò que no teníem.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La terra del potser

La primera cosa bonica del dimarts 27 d’agost de 2024 és la terra del potser; és a dir, les illes Fèroe. No tenen Estat propi però són un estat mental. En el sentit que allí has d’aprendre a conviure amb l’imprevist, a no fer plans inamovibles. Pot alçar-se una tempesta de vent o baixar pluja i boira. Demà anirem a pescar, potser, ‘kanska’, com diuen ells. El dissabte tenim el vol per marxar, ‘kanska’. És un ‘si Déu vol’ laic, que no es remet a la voluntat d’una divinitat, sinó a la d’un destí que acceptem, no amb resignació o perquè sigui producte d’un designi intel·ligent, sinó perquè és així, encara que no ens agradi.

Si sou d’aquells viatgers que planifiquen dia a dia i hora a hora tot el que tenen previst de fer o de veure no aneu mai a les illes Fèroe.

El transbordador cap a Mikenes podria no sortir, els penya-segats podrien estar envoltats de núvols baixos quan us hi acosteu a la vora i el trekking fins a l’església es pot Sant Olav anul·lar pel temporal. És un estat mental ideal per a aquells que mai fan programes a llarg termini, que no subscriuen hipoteques ni s’amoïnen per saber on seran d’aquí a deu anys (ni si hi seran). Un retard en una línia de Trenitalia et pot fer enfadar però si el cel ens cau al damunt, paciència. Detestem l’imprevist, ens encanta l’imprevisible. És la vida, ‘kanska’.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Les sis i deu de la tarda

La primera cosa bonica del dijous 29 d’agost de 2024 és aquella sensació que queda al cap i a la gola després de llegir ‘Santi e bevitori’, un llibre alcohòlic de Lawrence Osborne tot i que el seu subtítol és ‘Viatge per terres abstèmies’.

Osborne és un gran explorador: de llocs i de sexualitats, però sobretot de bars, ‘aquells dipòsits de records de la gent normal que passarà a l’oblit’. Si li treus la copa se sentirà com ‘un xarlatà sotmès a la màquina de la veritat’. Busca, com molts, aquell corrent a les venes que fa mantenir-te dret durant un sopar (fins que perds la verticalitat), suportar els altres (mentre val la pena) i explicar per mil·lèsima vegada la mateixa anècdota (fins que tu mateix et convences que és inèdita).

El meu consell és que llegiu el llibre cap a les sis i deu de la tarda. Més d’un ja haurà entès per què ho dic. És una hora d’or, i no només perquè el sol comença a caure. És a les postres del bevedors de cafè i a la mitja nit dels afamegats. És aquella sensació de cosa que ja no hi és, com la cama d’un amputat mentre espera una pròtesi. I el desig de descobrir-se, també a un mateix, sense necessitat de mirall. És aquella hora fora d’hores quan Osborne baixa al bar del seu hotel de moltes estrelles, les veu brillar damunt del carret dels licors, demana un gintònic i s’hi capbussa com si fos una piscina. Un salt cap a la llum, i després continua nedant.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Mai en 56 anys

La primera cosa bonica del divendres 30 d’agost de 2024 l’he vist en el documental de Trudy Stiler, muller de Sting, dedicat a Nàpols i titulat “Puc entrar?” Hi ha uns quants moments sorprenents, com quan va a buscar no els coneguts habituals sinó la gent de les classes populars. En una escena aborda una parella que passejava, casats des de fa cinquanta-sis anys. Dos personatges pintorescos caminant pel mateix carrer que han recorregut junts tota la vida. ‘Vostès s’estimen sempre, sense defallir?’, pregunta Trudy. I la resposta de l’home és que en tot aquest temps no li ha hagut de donar cap bufetada. Ella, al costat, riu contenta.

He assistit a la projecció, a Nova York. I la cosa bonica és que mentre a la pantalla la història rutllava sense problemes, el públic, a la sala, començant per John Turturro, s’ha sentit inquiet. Hi ha hagut somriures, però una mica escandalitzats. Perquè mai ha tingut necessitat de donar-li un castanyot? Aquestes no són coses que es facin habitualment, però tampoc són proves d’amor si no es fan. En aquell moment he sentit curiositat per comprovar algunes dades.

Amèrica és un país violent, molta gent disposa d’armes. I tanmateix l’any passat el nombre de feminicidis va ser pràcticament igual al d’Itàlia. Amb una població set vegades superior. Ens en podrem sortir?

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!