Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (136).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
Si us hi fixeu, aquesta setmana tots els articles de Romagnoli tenen un element en comú: la presència de la paraula ‘llei’ en el títol de tots els articles i, pel que fa als arguments, la defensa de les actituds ètiques. Per això, de manera excepcional, els he traduït tots cinc.
La llei de Gary
La primera cosa bonica del dilluns 3 d’abril de 2023 és la llei de la muntanya tal com l’entenia el llegendari alpinista Gary Hemming, que pot ser també la llei del mar on avui potser ens el trobaríem. Gary ha estat un mite, un viatger, un heroi (així l’havia descrit Gianni Minà (*) quan el va entrevistar). Vivia al marge de tota norma, llevat de les poques que considerava justes. Una era el deure de salvar.
Enrico Camanni acaba de dedicar-li un llibre titulat ‘Se non dovessi tornare’ (‘Si no tornés’) (**). Però torna, tanmateix (encara que ja fa més de mig segle que es va matar d’un tret) com tots els que tenen encara alguna cosa per dir-nos. En un diàleg imaginari, però versemblant, amb la notícia de dos alpinistes atrapats a gran altura i en una posició considerada de rescat impossible, parla amb el seu company d’escalada: “Tots els alpinistes tenim la responsabilitat de fer salvaments a la muntanya. No només els guies, que cobren per fer-ho. Ni tan sols els militars, que és la seva feina. No podem mirar cap a una altra banda. Qui ho pugui fer té el deure d’ajudar. Nosaltres dos, per exemple”.
Agafeu “alpinista” i canvieu-ho per “mariner” o, senzillament, canvieu-ho per “home”. Agafeu “muntanya” i canvieu-ho per “mar” o per “terra, ciutat, carrer”. Agafeu “nosaltres dos” i poseu-hi “tothom” i ja tindreu la llei de Gary. Obeir-la costa, però salva. I no només a qui s’ha perdut.
(*) Popular periodista italià recentment desaparegut (Vegeu aquí).
(**) Vegeu aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
La llei de Fry
La primera cosa bonica del dimarts 4 d’abril de 2023 és la plaça Varian Fry, a Marsella, davant del consolat americà: la proclamació d’una revenja, el reconeixement d’una derrota.
Varian Fry, sobre el qual a Netflix estan passant la sèrie ‘Transatlantic’, va ser un periodista americà. Com a corresponsal a Europa durant els anys trenta va viure de prop les atrocitats dels inicis del nazisme. El 1940 va entrar a formar part del comitè de salvació a França. La seva missió era posar en vaixells que solcaven l’Atlàntic el major nombre possible d’intel·lectuals, la majoria jueus, que estaven amenaçats pels nazis i pels col·laboracionistes. A ell se li deuen les fugides, entre altres, de Max Ernst i Hanna Arendt. A la seva llista (la llista de Fry) hi havia també Marc Chagall i Alma Mahler, que va travessar els Pirineus amb la partitura de la simfonia número 10 del seu marit Gustav.
Fry va expedir cap a llocs segurs més de dues mil persones. Va ser perseguit per enemics i amics. El cònsol americà, entre aquests darrers: no volia problemes perquè el seu país aleshores encara no havia entrat a la guerra. Com tants altres, de cada bàndol, donava més importància a les ordres que als sentiments. Fry, en canvi, tenia una visió diferent del que és la llei. Després de 389 dies el varen expulsar per ser “defensor de criminals anti-nazis” i enviat novament a Amèrica. Allí va avisar del que estava passant amb l’Holocaust. Inútilment. Es va morir el 1967. El 1995 li varen concedir la Legió d’Honor. El 2001 li varen dedicar una pel·lícula. Ara una sèrie. És al lloc on descansa, amb el son dels justos.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
La llei del 12
La primera cosa bonica del dimecres 5 d’abril de 2023 és la llei del 12, que es pot deduir de la visió, a Netflix, de la pel·lícula ‘Twelve mighty orphans’, basada en fets reals.
Passa a Texas, en els anys posteriors a la fallida del 29 quan l’Amèrica del ‘New Deal’ buscava la remuntada. Un entrenador, abandonat pels seus pares quan era infant, renuncia a la comoditat de la seva escola per entrar en una altra que acull infants orfes com ell. Nois que no havien vist mai una pilota de futbol. I tanmateix aconsegueix muntar un equip amb només 12 jugadors.
Confesso que, habituat a la carrincloneria hollywoodiana, vaig començar a mirar la pel·lícula amb molta desconfiança. I que em vaig quedar agradablement sorprès. No pel desenvolupament de la trama, ni tan sols pel final sobre el qual no diré ni un mot.
La diferència l’he trobada en els títols del final. Explicaven les biografies i què els havia passat després als dotze orfes. I resulta que tots se n’havien sortit. Professors, homes de negocis, jugadors de futbol, fins i tot un matemàtic que va formar part del Projecte Manhattan. Quan mirem els joves ens preguntem: quants d’aquests acabaran sortint-se’n? Un de cada mil? O, optimista, un de cada deu? I tanmateix és possible fer el dotze sobre dotze, fins i tot venint dels racons més desatesos. No és que fossin persones especials, no era pas l’aigua de Texas; era el mètode, la voluntat col·lectiva, el moment. I es pot repetir: dotze vegades sobre dotze.
(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
–———————————————————————————————–
La llei de Standish
La primera cosa bonica del dijous 6 d’abril de 2023 és la llei de Standish, el protagonista de la novel·la de Herbert Clyde Lewis ‘Gentiluomo in mare’ (‘Un senyor al mar’), que s’enfronta a una decisió crucial. Editat ara per Adelphi (*), quan es va publicar el 1937 no va tenir cap èxit i el seu autor va morir infeliç i sol a New York als 41 anys.
El text va ser reflotat a l’Argentina bastants anys després i va navegar fins Anglaterra, Holanda, Israel, i ara Itàlia. Misteri. O potser no. És difícil entendre Standish, un agent de borsa amb una vida perfectament controlada, casat i amb fills. Per primera vegada deixa la família per fer unes vacances llargues tot sol i s’embarca. Quan torna cau del vaixell. Enmig de l’oceà hauria de cridar auxili, però un pensament el frena: un senyor mai crida. D’aquesta manera perd uns segons crucials i la nau desapareix, per sempre.
Pot semblar una història irònica, però Lewis (un jueu rus immigrat que es deia Lura) probablement ens volia dir una altra cosa lleugerament diferent, molt profunda. Dir-nos que la tria també es podia plantejar entre una mort amb dignitat i una vida indigna. Entre renegar dels ideals propis o sacrificar-se per defensar-los. I que aquesta tria cada dia la fem tots, mantenint-nos vius o morint sense adonar-nos.
(*) Vegeu aquí més informació sobre el llibre.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
–———————————————————————————————–
La llei del temps
La primera cosa bonica del divendres 7 d’abril de 2023 és la llei del temps, inexorable però no fatal, si per exemple escoltes la música de Sakamoto i de David Bowie. L’altre dia, per homenatjar la memòria del compositor japonès que s’acaba de morir, vaig agafar uns quants discos seus i els vaig convertir en la banda sonora de casa durant tota l’estona que hi vaig ser. L’endemà, quan desava els CD’s al seu lloc em vaig adonar que els tenia just al costat dels de David Bowie, per les similituds, pel record de ‘Furyo’, de ‘Forbidden Colours’ (*). I ara, quan tots dos ja no hi són, he trobat una manera de retre’ls homenatge, una punta de felicitat.
No espereu pas que digui allò de ‘ara ja toquen junts en el paradís’. La qüestió és que no valorem mai el temps que vivim i que sempre pensem que n’hi ha hagut un de millor, irremeiablement ja passat. Si fem la pregunta: ‘¿En quina època hauries volgut viure?’ ningú ens respondrà ‘La que he viscut’. I malgrat tot ho hauríem de fer. Almenys nosaltres, que podem dir que hem viscut entre dos segles, probablement sense guerres a prop i amb un petit, immens do. Un do de l’estil de jeure a la gespa d’un parc de Roma mentre s’enfilaven cap a les estrelles les notes de ‘Sweet Revenge’ o que, una mica lluny de l’escenari, una nit a Berlin ens emocionéssim, ves a saber per què, quan vàrem reconèixer els primers compassos de ‘Young Americans’.
(*) David Bowie i Riuichi Sakamoto varen ser els protagonistes de la pel·lícula ‘Bon Nadal Mr. Lawrence’ (vegeu aquí)
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
–———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una recomanació d’una sèrie de Netflix i un altre d’una peli el dimecres també de la mateixa cadena? No les he vist però ja estan a la cua d’una llista que per a mi ja resulta inabastable….Hi ha tanta producció que s’agraeix quan algun entès et separi el blat de la palla. Fins ara en Romagnoli hi jo anem parells pel que fa a gustos cinematogràfics. Totes les que recomana i he vist m’han semblat dignes de ser visionades. Segur que no em fallarà aquesta vegada!!
PD: ‘Twelve mighty orphans’ a l’estat espanyol es titula ESPIRITU DE LUCHA i no està a Netflix. Es pot veure a AMAZON PRIME en streaming i no a NETFLIX com a Itàlia. Coses de les plataformes multinacionals….