Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

The sound of Kiev

La primera cosa bonica del dilluns 27 de març de 2023 són els sons de Kiev enregistrats des de fa anys i tractats després amb un sintetitzador amb la intenció de crear una banda sonora que sobrevisqui als avatars de la Història. És una obra del compositor Heinali (*) que es titula ‘Kyiv Eternal’ i que es pot escoltar a Spotify. D’aquest autor se n’havia parlat temps enrere perquè difonia la seva música en ‘streaming’ des d’un refugi contra les bombes. Després, començant a témer per la desaparició de la ciutat va recollir sons i sorolls i els va ajuntar amb els que havia recollit en els darrers deu anys: anuncis del metro, caixes registradores de supermercats, clàxons del trànsit, infants que criden, persianes que s’abaixen, la falsa quietud del vespre. Hi ha incorporat uns quants elements electrònics i el resultat que n’ha obtingut és un tempo imperfecte, un enllaç entre el present i el passat tan precari com un pont de cordes damunt d’un precipici. Hauríem de ser capaços de fer-ho tot i gravar els sons que perdrem: l’aspirador passat durant l’entreson del dissabte, l’assecador en els cabells del pare quan torna a casa després d’entomar la pluja, la innocent simfonia dels coberts repicant contra una ampolla de vidre. També perquè, de ciutat eterna, només n’hi ha una. O això diuen…

(*)  Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Mensch

La primera cosa bonica del dimarts 28 de març de 2023 és la lliçó que Sir Anthony Hopkins dona al seu net a la pel·lícula ‘Armageddon Time’ (*) i que, vistos els temps que corren, no és suficient. El cas és que el minyó, crescut a Nova York els anys vuitanta, anava a una escola privada en la qual els companys consideraven menyspreable fins i tot dirigir la paraula a un coetani afro-americà. L’avi se l’escolta i després li pregunta si es va rebel·lar contra aquella injustícia. Com que no ho va fer, li explica els orígens de la seva família: jueus ucraïnesos obligats a fugir després de l’assassinat a sang freda de dos avantpassats. Si tots som iguals, ho són també les discriminacions. Avui et toca a tu, demà a mi, l’etern cercle. Ell vol saber què cal fer per evitar-ho. I l’avi diu: “Sii mensch!”, que significa ‘home, ésser humà’, però amb una connotació positiva, la mateixa que li donem a la paraula ‘humanitat’. ¿N’hi hauria prou? Com sosté el meu amic Alessandro Bergonzoni: “La humanitat comporta crueltat i guerra. És de sobre-humanitat que estem necessitats”. Sense caure en la teoria del superhome, amb quaranta anys més d’Història damunt les espatlles, segur que el personatge de Sir Anthony Hopkins pensava exactament això.

(*)  Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Un oasi allí on calgui

La primera cosa bonica del dijous 30 de març de 2023 és la selva urbana creada enmig d’aquella espècie de desert que hi ha a Arizona i que es diu Tucson, una de les ciutats americanes on hi fa més calor. I si allí s’hi varen atrevir…

Tucson és una evocació del món dels westerns, però en el moment actual: edificis damunt la sorra, ciment i pols. Un forn. Com passa a tantes ciutats els barris més calorosos són també els més pobres, perquè les cases estan amuntegades, els materials són defectuosos, el pla urbanístic no preveu espais per a jardins i ningú hi planta un arbre. Fins que no s’han decidit a fer-ho.

Durban Spring, que és així com es diu, és una selva urbana amb quasi dos mil arbres, un col·lector d’aigua i un distribuïdor. Han canalitzat els recursos hídrics que es perdien per l’asfalt i feien més densa la pols. Han plantat fruiters i l’efecte que produeix és extravagant i, alhora, estimulant. Potser sí que la idea es podria reproduir en una altra banda o d’una altra manera, però el que aquí compta és el concepte. És a dir, que no has de sortir al món per buscar un oasi, sinó construir-lo a casa teva. I assegurar-te, mentre el fas, que no es tracti d’un miratge.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

–———————————————————————————————–

Gratitud amb els ingrats

La primera cosa bonica del divendres 31 de març de 2023 és la ingratitud, per bé que pot sonar estrany dir-ho. Però és així: cal que ens mostrem agraïts amb els desagraïts: ens mostren un brillant revers de la medalla.

Crec que a molts ens ha passat que de fer un acte de generositat o de simple cortesia i no rebre cap agraïment, ni tan sols en la seva forma més simple. Una salutació que no et tornen, un favor que no et reconeixen, una atenció a la qual se’ns respon amb hostilitat.

Nietzsche deia que poques coses provoquen tants enemics com l’amabilitat. La decepció és la primera reacció, però potser caldria pensar per què fem aquest gest. ¿Per rebre, a canvi, un altre, encara que sigui un simple reconeixement? ¿O pel gest en sí?

Només la generositat per ella mateixa és pura. Com la beneficència, no requereix res més que fer-la i prou. I per si no fos bastant hi ha la qüestió de l’autoestima. Per molt que un no es consideri situat al capdamunt de l’escala dels éssers humans, cada vegada que un ingrat ens en fa una pugem un graó. No és pas poca cosa. I els ho hauríem d’agrair.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!