Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

La cortesia dels solitaris

La primera cosa bonica del dimecres 22 de març de 2023 és la cortesia dels solitaris, dels que se’n van sense fer soroll i sense fer patir, silenciosos i incompresos fins al final. Això passa de tant en tant quan algú es mor i el seu cos triga un temps a ser descobert.

En els últims dies he sabut de dos casos: un home buscat fins i tot a ‘Chi l’ha visto’ (*) que ha aparegut sota les runes del seu magatzem; un altre, un antic periodista d’una certa nomenada que han trobat momificat set mesos després de la seva desaparició. D’aquestes persones de seguida es parla amb una gran pietat: no tant per la seva mort, sinó pel fet que la vida els ha portat fins a un últim capítol sense cap companyia, afecte o coneixença. Ningú que s’adonés de si hi eren o no. Un destí que acaba sent digne de llàstima.

No veiem, però, l’altra cara de la moneda. No han escampat dolor, no han provocat ni una sola llàgrima. Han sortit d’escena de puntetes quan encara tenien l’oportunitat de fer-ho amb xivarri. Han custodiat el secret de la seva existència i han protegit als altres de qualsevol sentiment de culpa. Hi ha una pel·lícula de 2013 que parla de tot això d’una manera molt poètica: ‘Still life’, d’Uberto Pasolini (**). Natura morta, vida encara.

(*)  És l’equivalent italià d’aquell programa de TVE dels anys 90 que es va dir ‘¿Quién sabe dónde?’

(**)  Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El discurs del capità

La primera cosa bonica del dijous 23 de març de 2023 és el discurs del capità de la selecció nacional de beisbol del Japó als seus companys abans d’enfrontar-se (i guanyar) a la selecció americana.

Shoehei Ohtani juga a Los Angeles i és un fenomen molt especial: l’any 2021 va ser seleccionat per l’All Star Game (el partit de les estrelles) com a llançador i com a batedor. Un fet que, en el futbol, seria com porter i davanter centre alhora. Coneixia els adversaris, però sobretot coneixia els seus propis companys. Sabia que, per a ells, tenir davant l’equip americà era com veure el seu àlbum de cromos fet realitat, que aquelles figures baixaven del pedestal i jugaven amb ells.

Els va dir: ‘Si els admireu no podreu guanyar-los. I si hem arribat fins aquí és per vèncer, per arribar al cim. Almenys durant un dia deixem de banda l’admiració i concentrem-nos només en jugar millor i guanyar-los’. Van sortir al camp i varen triomfar. Millor jugador: Ohtani. En l’última i decisiva cursa els va eliminar a tots, sense admirar-los.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Servei públic, ben il·luminat

La primera cosa bonica del divendres 24 de març de 2023 és un servei públic, un almenys, que estigui net i ben il·luminat, cèntric i en uns quants carrers de la ciutat, sense haver d’anar a Shibuya, un barri de Tokyo. Llegeixo al New York Times que allí han finançat un projecte per col·locar banys que són veritables obres d’art: vidres de colors que es fan opacs quan algú hi entra; esmaltats de blanc com un iglú o fets de fusta amb neons ben llampants. De sobte et venen ganes de pixar. O de fer l’altra cosa, amb urgència. Perquè t’han recomanat que cal beure aigua, molta, un litre i mig al matí. Bé, però, ¿i si després has de sortir de casa? Entres a un bar, demanes un cafè i abans que te’l serveixin preguntes on hi ha el servei. Amb un gest de compassió te l’indiquen i si quan tornes et beus el cafè i el got d’aigua el cicle comença novament.

En les zones cèntriques de les grans ciutats són de molta utilitat els hotels. Hi entrem, passem de llarg de la recepció amb aire indiferent com si fóssim un hoste més i canviem de direcció just abans d’arribar als ascensors. Es qüestió de fabricar-se mapes dels llocs de salvament. Finalment ens assabentem d’un urinari públic en perfecte estat de manteniment a Bordighera Bassa (*). Fa uns dies, en un agradable parc acabat d’obrir a Roma, després d’esmorzar al quiosc demano pel bany i em diuen: ‘No en tenim. Però hi ha el riu’. Un amic meu bastant conegut va entrar a una sabateria amenaçant: ‘O el bany o m’ho faig aquí mateix’. Ja anava a treure’s l’arma quan el van acompanyar a la rebotiga. Però, ja dic, ell és bastant conegut. A la resta què ens queda?: Shibuya.

(*)  Localitat turística de la Ligúria, molt a prop de la frontera francesa. Romagnoli l’esmenta com a exemple de lloc extrem, remot.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!