Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Lineker, gol!

La primera cosa bonica del divendres 10 de març de 2023 és el dret de l’exfutbolista Gary Lineker a exposar la seva opinió sobre un assumpte polític, encara que sigui exagerant. ¿O és que només pot opinar d’esport? Lineker s’equivoca. Ho va fer quan va dir que el Leicester de Ranieri no arribaria gaire lluny (i, tal com va prometre, es va exhibir en calçotets després que guanyés la lliga anglesa). Ho fa també, però menys, quan equipara els procediments anti-immigració del govern anglès amb certes mesures del Tercer Reich. I en tot cas, per què no podria dir-ho? Perquè el paga (i molt bé, segons els envejosos) la BBC? Què hi entra i què no en aquesta relació? Li paguen per dir-hi la seva sobre el futbol però mai ha insultat cap entrenador ni ha organitzat cap debat al final dels partits. Com tanta gent, no ha sabut resistir la temptació de dir-hi la seva a Twitter, sortint dels seus límits. Però, n’hauria de tenir? un antic futbolista només pot parlar de la pilota? Doncs mireu: Damiamo Tommasi (*) és l’alcalde de Verona. Als antics actors (com Reagan) o còmics (com Grillo o Zelensky) se’ls accepta però als futbolistes no? De què té por la BBC, de les idees de Lineker o d’aquell segment del seu públic que podria canviar de canal quan ell sortís, com hi ha qui ho fa a Itàlia amb Di Canio (**)? Parafrasejant el mateix Lineker: la política és molt simple, tothom pensa que té la idea justa, però al final no sempre la millor és la que preval (***).

(*)  Vegeu aquí.

(**)  Aquest, en canvi, és un indesitjable (vegeu aquí)

(***)  Vegeu aquí com ha acabat la controvèrsia amb la BBC.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Job Auster (*)

La primera cosa bonica del dilluns 13 de març de 2023 és la vida de Paul Auster, l’escriptor americà al qual el destí està portant cap a un final dramàticament similar al del pacient Job. Els diaris han explicat que en els darrers temps ha perdut la neta, el fill i ara la salut endinsant-se en allò que Siri Hustved, la seva muller, ha definit com ‘Cancerland’. La vida comporta un nombre de tragèdies gairebé inevitables. I ens colpegen (l’han colpit), a més a més, totes seguides. Pot ser una casualitat per bé que hi podríem llegir un signe. Ens queda el recorregut de Paul Auster que ha estat ple de llum i de gràcia i que ha pogut explicar-lo perquè ha escrit. En els seus llibres no només hi ha una veu (a fi de comptes la literatura és això), sinó també una ànima. Et fan percebre el pensament que inspira els personatges, la mirada tranquil·la i lúcida sobre l’univers. És l’alter ego de ‘Smoke” o d’”Els experiments amb la veritat”, el jo pur d’”El quaderm vermell” o de “Viure al dia”, o els altres delicadament observats de “Vaig creure que el meu pare era Déu”. Un món amorosament endreçat com la seva casa de Brooklyn, amb coses i persones damunt de les quals passarà la tempesta. “No som mai a temps per dir tot allò que voldríem dir. Necessitem confiar que els nostres sentiments seran reconeguts i que ens recordaran per allò que realment som”. La frase l’he agafada d’un altre escriptor, però crec que ‘Job’ Auster l’aprovaria.

 (*) Joc de paraules entre l’anglès ‘job’ (feina) i el pacient patriarca bíblic (‘giobbe’, en italià)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La millor herència

La primera cosa bonica del dimarts 14 de març de 2023 és el que el pianista Adam Tendler ha fet amb l’herència de son pare: dispersar-la literalment per l’aire però d’una manera difícilment millorable. Adam és un intèrpret d’èxit. Els seus pares es van divorciar quan tenia deu anys i cada cap de setmana se l’intercanviaven en l’aparcament d’un McDonald’s. A mesura que es feia gran va anar espaiant els contactes amb son pare. No era rancor, era la llunyania: es veien una vegada l’any, tres trucades. El pare s’havia tornat a casar, havia tingut més fills i canviava sovint de domicili. La notícia de la seva mort li va arribar a Adam per sorpresa, en un lloc inesperat. I encara va ser menys esperada l’herència: un bon feix de bitllets lliurats en mà per la darrera muller del pare. Què n’havia de fer? La idea que va tenir va ser encarregar a setze compositors diferents una peça per a piano inspirada en el tema de l’herència. Els ha pagat fraccionant els diners que va rebre i ha posat les setze creacions en una seqüència titulada ‘Inheritances’, el plural és important . L’ha tocat en una sala de Nova York (*), pensant en son pare, deixant definitivament que el seu record se n’anés ben lluny. L’ús millor que podem fer d’una herència, d’una cosa que no ens hem guanyat i que fins i tot de vegades ni hem merescut, és transformar-la en una forma d’homenatge, de bellesa, de restitució sense interessos.

(*)  Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!