Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (132).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
Einaudi amb llum d’espelmes
La primera cosa bonica del dimarts 7 de març de 2023 és un concert amb llum d’espelmes. Una alternativa per a aquells que sempre demanen si poden encendre algun llum en un teatre. Amb l’encenedor. O amb el mòbil. A la catedral i al museu de Belfast, en canvi, col·loquen centenars d’espelmes enceses al voltant de l’escenari. El públic hi va per aquell motiu, per l’ambient escenogràfic, i tot seguit es deixa atrapar per la música.
El vespre que jo hi vaig ser la pianista Ruth McGinley va tocar deu temes de Ludovico Einaudi (*) i (**). Normalment se l’escolta a casa, amb els ulls tancats: és el millor passaport per viatjar lluny, damunt les onades d’Oltremare (***) o enmig de les glaceres en fase de dissolució d’Elegia per l’Artico (****). Però encara es pot fer millor: tenir-los ben oberts amb espelmes enceses a l’habitació. ¿Que no teniu temps? ¿Qui ho diu, que no?
El ‘New York Times’ sol publicar consells sobre què es pot veure a la televisió si disposeu de mitja hora lliure. Un temps que segurament perdríeu fent l’indi per les praderes de l’smartphone. Un suggeriment? Mitja hora cada dia amb un llibre i un llum a prop. I la mateixa estona, amb el llum apagat, escoltant música.
(*) Ludovico Einaudi és un pianista molt popular a Itàlia adscrit al moviment ‘new age’ (vegeu aquí). El seu pare va ser un dels editors més importants i influents des del final de la guerra.
(**) Vegeu aquí informació sobre l’editor Giulio Einaudi.
(***) ‘Oltremare’, escolteu-la aquí.
(****) ‘Elegy for the Arctic’, vegeu-la i escolteu-la aquí:
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Contranatura
La primera cosa bonica del dimecres 8 de març de 2023 és la noia silenciosa de la pel·lícula ‘The quiet girl’ (*), capaç d’expressar en poques paraules que no tot allò que es considera natural és necessàriament el millor. La pel·lícula, candidata a l’Oscar, s’assembla al seu títol.
És lenta, però mai solemne, es demora i fins i tot en alguns moments deixa durant alguns segons la pantalla en negre. La càmera captura reflexos de llum entre les fulles i damunt l’aigua, busca més el murmuri que la veu. L’ordre natural de les coses apareix quiet, gairebé predeterminat. Però de debò és així? Les ruptures són humanes.
La noieta silenciosa té uns pares que no li fan de pares, no reconeix son pare en l’home que la va concebre. El troba en una altra banda i, després d’algunes vacil·lacions, l’accepta. Tranquil·lament, amb poquíssimes paraules, desfà els lligams de la sang, busca un destí fora del camí habitual i nega que tot el que li vingui donat hagi de ser necessàriament acceptat. Les grans revolucions són les que no fan soroll
(*) Trobareu aquí més informació sobre aquesta pel·lícula.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Les coses humanes, després
La primera cosa bonica del dijous 9 de març de 2023 és aquella sensació insòlita de quan fem coses quotidianes després d’haver assistit a algun fet extraordinari, fins i tot terrible.
Llegint ‘Eureka street’, de Robert Mc Liam Wilson (*), he subratllat aquest fragment que apareix immediatament després de la descripció d’un atemptat en un local de Belfast: “Aquella nit tots varen compartir un fenomen ben singular: mentre bevien una tassa de cafè, es rentaven les dents, miraven una pel·lícula o tancaven amb clau casa seva, varen pensar ‘Què estranys que semblen aquests gestos després de tot el que he vist’”.
És exactament així: els gestos normals se’ns fan estranys després de veure un accident mortal a l’autopista, un barri en runes a Orient o la platja de Cutro (**) després del naufragi. I, malgrat tot, aquelles impressions, fins i tot aquell cafè esdevenen símptomes d’humanitat. No és pas cap sentit de culpa per coses de les quals no som culpables; és la percepció de la diferència entre l’abans i el després, la constatació -exempta de tot cinisme- del risc d’acostumar-nos-hi i fins i tot la tria, inevitable, de beure tanmateix aquella tassa, rentar-se les dents, mirar una pel·lícula i tancar amb clau la porta.
Perquè la previsible vida de cada dia també combat la imprevisibilitat de la mort.
(*) El llibre és aquest. Dissortadament, aquí només s’ha editat en llengua del 155.
(**) Poble de la costa de Calàbria on recentment hi ha hagut el naufragi d’una patera amb resultats tràgics (vegeu aquí).
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
–———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una de les coses boniques dels meus dissabtes és llegir la selecció d’apunts d’en Romagnoli que l’amic Joan J. Isern recull, setmana rere setmana, en el seu bloc. Una de les causes d’aquest desig és veure si el periodista ens parla d’alguna pel·lícula que li hagi alegrat el dia. I, per regla general, això succeeix quasi cada setmana. He de dir que les seves impressions sobre les pel·lícules que comenta es superposen quasi sempre amb les meves, la qual cosa és un motiu de “orgullo y satisfacción” per el qui subscriu.
En Romagnoni cita com coses boniques un tipus de pel·lícules que moltes vegades passen pels cines sense pena ni glòria però que son veritables obres d’art. No és el cas de THE QUIET GIRL (LA NOIA CALLADA) que, a diferència d’altres pel·lícules independents (el que coneixem popularment com a “cine indie” ha funcionat gràcies al boca a orella.
La cinta irlandesa s’estrenava a Irlanda i el Regne Unit el maig de l’any passat per, a poc a poc, assolir els 688.000 euros, que suposa quadruplicar la recaptació de la pel·lícula en gaèlic de més recaptació de la història fins ara. A Espanya, la pel·lícula arribava de la mà de L’Aventura per a una magnífica estrena de 73.185€ i 1.877 euros de recaptació per pantalla. La pel·lícula havia trobat el seu públic i aquest havia respost. En el segon cap de setmana, el seu comportament és excel·lent dins del circuit independent. Suma 69.394 € més, en què suposa la menor caiguda dins del top20 (un lleugeríssim 8%) per a un acumulat ja de 191.235 euros i més de 30.00 entrades venudes. (Dades i text extretes de la web KINOTICO.)
Només sortir la pel·lícula tenia tres recomanacions d’amics/gues dient “no te la perdis”. Una vagada visionada els hi he preguntat com interpretaven el final. No hi ha hagut acord. Per a mi és un final obert que permet diverses interpretacions.
Però com molt bé diu el periodista italià la pel·lícula és lenta, però a mesura que va avançant el nivell puja com la febre dels nens petits i els 95 minuts que dura es fan (meravellosa l’actuació de al noia Catherine Clinch (13 anys) que té una mirada “pura i brillant” com diuen els de EL BUNQUER però us asseguro que no l’oblidaré mai. L’article d’en Gabriele acaba dient : “les grans revolucions són les que no fan soroll”. Jo afegiria …”a vegades és guanyen i a voltes és perden”.
Si teniu ocasió no deixeu de veure THE QUIET GIRL. Sortireu del cinema entenent perquè li diuen “el sèptim art”. Per finalitzar dir que A l’igual que molt bé diu el crític de la web ESPINOF, Randy Meeks, crec que la pel·lícula té una de les escenes més punyents vista en els últims temps..